Quines conseqüències té un acte de censura? Moltes i diverses, depenent del terreny on es produeixi aquest acte. En el camp de la creació artística, al llarg de la història s’han produït milers de situacions d’aquest tipus que es remunten als temps antics. La damnatio memoriae va ser habitual en el món romà i comportava l’eliminació d’escultures, relleus o retrats de mandataris que havien estat defenestrats, una pràctica que els egipcis ja havien dut a terme segles abans, perquè se censurava la imatge d’algú amb la pretensió d’esborrar la seva memòria. La legalització del cristianisme, d’altra banda, va provocar que al front d’algunes escultures romanes paganes es gravés el símbol de la creu, per cristianitzar-les.

Avui se’ns fa costa amunt conèixer les conseqüències d’aquells actes, per exemple, entre els partidaris del personatge damnificat o, més en general, en la societat a la qual pertanyia. En canvi, les formes de vida i de comunicació actuals ens permeten saber de primera mà i amb tot luxe de detalls què passa quan algú decideix censurar una obra d’art i com reacciona la comunitat.

Els mitjans de comunicació i, especialment, les xarxes socials amplifiquen el ressò de les reaccions que, sense cap mena de dubte, passen a formar part del discurs de l’obra i de la seva història. Això és especialment sucós per a l’art conceptual i postconceptual , que és un tipus de manifestació artística que cerca de manera explícita incidir en l’opinió del públic, atès que allò que interessa al creador és el concepte, el missatge, i la reacció de qui interacciona amb l’obra pot, precisament, enriquir-lo.

El Museu de l’Art Prohibit , una iniciativa que el col·leccionista Tatxo Benet acaba d’inaugurar a Barcelona, és segurament el millor lloc del món per entendre el que estic mirant d’explicar. Cap altre museu, ni aquí ni a Washington, aglutina en tan poc espai un volum d’obres que duen a la motxilla una càrrega de reaccions del poder i del públic tan variada i diversa, que van des dels mateixos actes de censura, fins al rebuig i l’aprovació, les manifestacions, les sentències judicials, les amenaces al creador o els promotors, els escarnis, les accions destructores i els atemptats, la solidaritat del públic i altres artistes o les campanyes als mitjans i a les xarxes. Fins i tot a la col·lecció presentada per Benet hi ha una obra d’ Abel Azcona que va provocar que un jutge es pronunciés sobre el dogma de la transsubstanciació . Qui diu que l’art no té poder?