LES CONSEQÜÈNCIES DE PROHIBIR L’ART

Qui­nes con­seqüències té un acte de cen­sura? Mol­tes i diver­ses, depe­nent del ter­reny on es pro­du­eixi aquest acte. En el camp de la cre­ació artística, al llarg de la història s’han produït milers de situ­a­ci­ons d’aquest tipus que es remun­ten als temps antics. La dam­na­tio memo­riae va ser habi­tual en el món romà i com­por­tava l’eli­mi­nació d’escul­tu­res, relleus o retrats de man­da­ta­ris que havien estat defe­nes­trats, una pràctica que els egip­cis ja havien dut a terme segles abans, perquè se cen­su­rava la imatge d’algú amb la pre­tensió d’esbor­rar la seva memòria. La lega­lit­zació del cris­ti­a­nisme, d’altra banda, va pro­vo­car que al front d’algu­nes escul­tu­res roma­nes paga­nes es gravés el símbol de la creu, per cris­ti­a­nit­zar-les.

Avui se’ns fa costa amunt conèixer les con­seqüències d’aquells actes, per exem­ple, entre els par­ti­da­ris del per­so­natge dam­ni­fi­cat o, més en gene­ral, en la soci­e­tat a la qual per­ta­nyia. En canvi, les for­mes de vida i de comu­ni­cació actu­als ens per­me­ten saber de pri­mera mà i amb tot luxe de detalls què passa quan algú deci­deix cen­su­rar una obra d’art i com reac­ci­ona la comu­ni­tat.

Els mit­jans de comu­ni­cació i, espe­ci­al­ment, les xar­xes soci­als ampli­fi­quen el ressò de les reac­ci­ons que, sense cap mena de dubte, pas­sen a for­mar part del dis­curs de l’obra i de la seva història. Això és espe­ci­al­ment sucós per a l’art con­cep­tual i post­con­cep­tual , que és un tipus de mani­fes­tació artística que cerca de manera explícita inci­dir en l’opinió del públic, atès que allò que interessa al cre­a­dor és el con­cepte, el mis­satge, i la reacció de qui interac­ci­ona amb l’obra pot, pre­ci­sa­ment, enri­quir-lo.

El Museu de l’Art Pro­hi­bit , una ini­ci­a­tiva que el col·lec­ci­o­nista Tatxo Benet acaba d’inau­gu­rar a Bar­ce­lona, és segu­ra­ment el millor lloc del món per enten­dre el que estic mirant d’expli­car. Cap altre museu, ni aquí ni a Was­hing­ton, aglu­tina en tan poc espai un volum d’obres que duen a la mot­xi­lla una càrrega de reac­ci­ons del poder i del públic tan vari­ada i diversa, que van des dels matei­xos actes de cen­sura, fins al rebuig i l’apro­vació, les mani­fes­ta­ci­ons, les sentències judi­ci­als, les ame­na­ces al cre­a­dor o els pro­mo­tors, els escar­nis, les acci­ons des­truc­to­res i els atemp­tats, la soli­da­ri­tat del públic i altres artis­tes o les cam­pa­nyes als mit­jans i a les xar­xes. Fins i tot a la col·lecció pre­sen­tada per Benet hi ha una obra d’ Abel Azcona que va pro­vo­car que un jutge es pro­nunciés sobre el dogma de la trans­subs­tan­ci­ació . Qui diu que l’art no té poder?