TEMPORADA INFINITA AMB RIMBAUD

Art­hur Rim­baud (1854-1891), nas­cut al poblet de Char­le­vi­lle, fron­te­rer amb Bèlgica, està con­si­de­rat un dels grans poe­tes de tots els temps. La seva obra elèctrica i trans­gres­sora va tenir una gran influència en el sur­re­a­lisme i en els grans movi­ments lite­ra­ris poste­ri­ors. En essència, va tren­car amb el con­cepte de la poe­sia adot­ze­nada, amb la mateixa força que ja ho havia fet Char­les Bau­de­laire (1821-1867), el poeta maleit. Tot i aquest punt en comú, Rim­baud es va allu­nyar tant de la bohèmia que va aca­bar fugint de França i deam­bu­lant per mitja Europa, com un roda­mon, com un autèntic posseït, estu­di­ant llengües o tre­ba­llant d’intèrpret en un circ.

La seva relació apas­si­o­nada i tor­tu­osa amb el poeta Paul Ver­laine (1844-1896) els va por­tar a viure en la indigència per Lon­dres i Brus­sel·les durant una tem­po­rada infer­nal. La història, ben cone­guda, acaba amb el tret de pis­tola de Ver­laine. Va ser així, entre un fet i un altre, com es va enro­lar en com­pa­nyies colo­ni­als, fins a tre­ba­llar qua­tre anys a Etiòpia. Amb tots aquests peri­ples al límit i després de patir diver­ses malal­ties, li van ampu­tar la cama dreta. Final­ment, va ser tras­lla­dat a Mar­se­lla, on va morir amb 37 anys.

Proa ree­dita les seves dues monu­men­tals obres: Il·lumi­na­ci­ons (1874) i Una tem­po­rada a l’infern (1873), a par­tir de la tra­ducció de Josep Palau i Fabre, feta el 1991. Rim­baud va escriure de forma precoç, entre els 15 i els 21 anys, una mos­tra de la seva visió catatònica. “Mar for­mada per una eter­ni­tat de llàgri­mes cal­des.” Aquest és l’estil, l’arqui­tec­tura de Rim­baud, una defla­gració d’idees i de verbs en acció. És una explosió nar­ra­tiva que trenca les ordres, bar­re­jant el movi­ment, els pai­sat­ges, les des­crip­ci­ons i els detalls a tota velo­ci­tat. Temàtica­ment, per exem­ple, juga amb el sim­bo­lisme dels infants que expres­sen la seva pos­sessió de la bellesa.

Rim­baud és un dis­pen­sa­dor de la natura, dels llo­ga­rets, dels talus­sos, dels cas­tells aban­do­nats, de les res­clo­ses, dels molins del desert. És així com apa­reix, de sobte, un far que il·lumina tota la pàgina. “Que em llo­guin d’una vegada aquesta tomba.” És una tris­tesa forta que no pateix, que no es queixa. La tris­tesa de Rim­baud és ino­bli­da­ble. Són pro­ses rela­ti­va­ment cur­tes, d’unes quan­tes línies o d’unes quan­tes pàgines. La des­cripció de la sexu­a­li­tat genera con­fusió. Pre­do­mina l’estil, amb ron­da­lles i nar­ra­ci­ons cura­ti­ves que expres­sen la cru­el­tat d’una època. Ens parla d’un món gro­tesc, de la soci­e­tat bur­gesa, lliu­rada a les exhi­bi­ci­ons. “La sang canta, els ossos es rein­flen.”

Inventa retalls, ora­ci­ons eufòriques. Ens parla dels som­nis que tenen els amants durant tot un matí i tota una tarda. La seva visió es pro­jecta en els altres. Per això ens parla d’obrers, de vaga­bunds, d’ena­mo­rats, de ciu­tats sense nom. És una escrip­tura de pro­cla­mació. També ens parla del verí que tenim a les venes. “Quan el món que­darà reduït a un sol bosc.”

Ens parla d’espais sal­vat­ges, domes­ti­cats, arbi­tra­ris, a la deriva, de subur­bis amb brisa de llum. Impres­si­ona la seva visió pre­clara, ama­ble. Les seves visi­ons el·lípti­ques expres­sen una cele­bració de la rea­li­tat, sense fòbies mortuòries. Desprèn una sen­si­bi­li­tat que ultra­passa els sen­tits con­ven­ci­o­nals. Escriure, per Rim­baud, sig­ni­fi­cava posar les parau­les al lloc que li cor­res­po­nen. La seva poe­sia està feta a base de cops i mar­te­lla­des que bate­guen i s’atu­ren, per donar pas a noves fla­ma­ra­des. “Un braç de mar, sense vai­xells, des­plega el seu man­tell de cala­marsa blava entre els molls car­re­gats de cane­lo­bres gegants.” No us fa sali­var aquesta prosa? Lle­giu-lo, si us plau, i alli­be­reu-vos del món.