TEMPORADA INFINITA AMB RIMBAUD

Arthur Rimbaud (1854-1891), nascut al poblet de Charleville, fronterer amb Bèlgica, està considerat un dels grans poetes de tots els temps. La seva obra elèctrica i transgressora va tenir una gran influència en el surrealisme i en els grans moviments literaris posteriors. En essència, va trencar amb el concepte de la poesia adotzenada, amb la mateixa força que ja ho havia fet Charles Baudelaire (1821-1867), el poeta maleit. Tot i aquest punt en comú, Rimbaud es va allunyar tant de la bohèmia que va acabar fugint de França i deambulant per mitja Europa, com un rodamon, com un autèntic posseït, estudiant llengües o treballant d’intèrpret en un circ.

La seva relació apassionada i tortuosa amb el poeta Paul Verlaine (1844-1896) els va portar a viure en la indigència per Londres i Brussel·les durant una temporada infernal. La història, ben coneguda, acaba amb el tret de pistola de Verlaine. Va ser així, entre un fet i un altre, com es va enrolar en companyies colonials, fins a treballar quatre anys a Etiòpia. Amb tots aquests periples al límit i després de patir diverses malalties, li van amputar la cama dreta. Finalment, va ser traslladat a Marsella, on va morir amb 37 anys.

Proa reedita les seves dues monumentals obres: Il·luminacions (1874) i Una temporada a l’infern (1873), a partir de la traducció de Josep Palau i Fabre, feta el 1991. Rimbaud va escriure de forma precoç, entre els 15 i els 21 anys, una mostra de la seva visió catatònica. “Mar formada per una eternitat de llàgrimes caldes.” Aquest és l’estil, l’arquitectura de Rimbaud, una deflagració d’idees i de verbs en acció. És una explosió narrativa que trenca les ordres, barrejant el moviment, els paisatges, les descripcions i els detalls a tota velocitat. Temàticament, per exemple, juga amb el simbolisme dels infants que expressen la seva possessió de la bellesa.

Rimbaud és un dispensador de la natura, dels llogarets, dels talussos, dels castells abandonats, de les rescloses, dels molins del desert. És així com apareix, de sobte, un far que il·lumina tota la pàgina. “Que em lloguin d’una vegada aquesta tomba.” És una tristesa forta que no pateix, que no es queixa. La tristesa de Rimbaud és inoblidable. Són proses relativament curtes, d’unes quantes línies o d’unes quantes pàgines. La descripció de la sexualitat genera confusió. Predomina l’estil, amb rondalles i narracions curatives que expressen la crueltat d’una època. Ens parla d’un món grotesc, de la societat burgesa, lliurada a les exhibicions. “La sang canta, els ossos es reinflen.”

Inventa retalls, oracions eufòriques. Ens parla dels somnis que tenen els amants durant tot un matí i tota una tarda. La seva visió es projecta en els altres. Per això ens parla d’obrers, de vagabunds, d’enamorats, de ciutats sense nom. És una escriptura de proclamació. També ens parla del verí que tenim a les venes. “Quan el món quedarà reduït a un sol bosc.”

Ens parla d’espais salvatges, domesticats, arbitraris, a la deriva, de suburbis amb brisa de llum. Impressiona la seva visió preclara, amable. Les seves visions el·líptiques expressen una celebració de la realitat, sense fòbies mortuòries. Desprèn una sensibilitat que ultrapassa els sentits convencionals. Escriure, per Rimbaud, significava posar les paraules al lloc que li corresponen. La seva poesia està feta a base de cops i martellades que bateguen i s’aturen, per donar pas a noves flamarades. “Un braç de mar, sense vaixells, desplega el seu mantell de calamarsa blava entre els molls carregats de canelobres gegants.” No us fa salivar aquesta prosa? Llegiu-lo, si us plau, i allibereu-vos del món.