UN TRIO ANGELICAL
Qualsevol mirada retrospectiva requereix d’un context. En la dècada dels setanta, que no una sinó tres dones esdevinguessin les heroïnes de la història i prenguessin les regnes de l’acció va ser tot un fenomen. És cert que no es va poder superar el patriarcat ni la cosificació, però repetim, que un trio femení liderés un equip d’una agència de detectius privats fa quasi mig segle no només va sacsejar l’audiència, sinó que va convertir les protagonistes de la sèrie que avui tractem en verdaderes icones de la cultura pop. Sí, parlem de Sabrina Duncan, Jill Monroe i Kelly Garrett o, el que és el mateix, Kate Jackson, Farrah Fawcett i Jaclyn Smith, les actrius que originalment van encarnar les mítiques i inigualables Àngels de Charlie .
Per tallar d’arrel el haterisme, comencem per en Charlie. Res a dir d’un tipus invisible per no dir invisibilitzat, del qual només sentim la veu per un altaveu; és a dir un fantasma en tota regla, en tots els sentits. Perquè sí que les volia sexis i li devia agradar ser venerat (tot cofoi, ell!) per aquests àngels de la guarda, però tan cert que si les va contractar va ser perquè eren més que resolutives i, en cas d’alguna baixa, com ara comentarem, sempre les substituïa per una altra dona. I d’en Bosley, un mer assistent al pur servei d’elles, què en podem dir? Quin titella més entranyable!
Per masclisme, el que va demostrar fora de la pantalla el marit de Farrah Fawcett Majors, el tal Lee Majors, un actor catxes famós pel seu paper a la sèrie El hombre de los seis millones de dólares, que d’un atac de banyes per la fama adquirida per l’ex-Miss Texas i exmestressa de la seva casa la va fer plegar per “controlar millor la seva carrera”. Un poca pena i malparit. És per aquest únic motiu que Fawcett, l’estrella que va començar a brillar més de les tres i que, a més d’encendre passions va marcar tendència amb el seu pentinat, tan imitat aquells anys, va ser forçada a deixar la sèrie quan tan sols portava una temporada. Arran del conflicte laboral i perquè el productor Aaron Spelling no escampés més merda d’ella, va tornar a actuar en alguns capítols ocasionals (sis reaparicions en total). La va reemplaçar Cheryl Ladd, en el paper de la seva germana petita que, casualment, també era una policia avorrida de la vida que cercava aventures. Kris Munroe va quallar entre l’audiència i també es va fer estimar pel públic.
No tant entre les seves companyes, especialment Kate Jackson, la meva àngel preferida, l’única actriu amb carrera fent el paper de la intel·ligent de la colla i la més reticent a sortir amb poca roba. Ella va aguantar tres temporades, fins que es va cansar de Ladd, una escaladora nata, segons la va acusar. Qui sí que es va mantenir al peu del canó va ser Jacklyn Smith. Li agradava tant ser un àngel que és l’única que va aparèixer a les pel·lícules posteriors, tot i que sense el mateix carisma. Tampoc en va tenir gaire, de carisma, la suplent Shelley Hack, que va interpretar el paper de Tiffany Welles (ni la recordo). En canvi, sí que en va tenir l’últim fitxatge de l’agència, Julia Rogers, una lladre reformada interpretada per l’escultural Tanya Roberts, a qui Ladd criticava dient que era massa grassa (?!).
Ja ho veieu, rere la façana, res va ser tan angelical com sembla. Tampoc la seva gènesi, que es remunta a l’intent fallit de fer una sèrie sobre una detectiu privada titulada Honey West. Aaron Spelling va reprendre la idea multiplicant-la per tres amb un pilot titulat Els Àngels de Harry, que en substituïa un amb un títol pitjor: Alley cats, que aquí s’hauria titulat (aix!) Gatas callejeras... Tanmateix, la història avala l’encert del creador de sèries com Vacaciones en el mar, Dinastia i Starsky & Hutch: Los Ángeles de Charlie es va estrenar als EUA el 1976 i se’n van emetre 108 episodis, fins que la van cancel·lar el 1981.
