Crítica
L’agent provocador de les idees pròpies
La sobtada mort de Nuccio Ordine aquest any a Cosenza ha deixat part dels lectors cultes amb un sentiment d’orfandat, perquè el professor de la Universitat de Calàbria havia sabut unir erudició i amenitat, cosa sovint difícil en el terreny de l’assaig científic. Suposo que després d’una vida dedicada a l’estudi del Renaixement, Ordine va voler desenvolupar un vessant més periodístic, fer-se a l’abast d’un públic no exclusivament format per especialistes. L’èxit de la seva obra divulgativa va arribar al cim amb La utilitat de l’inútil, que es va traduir a vint-i-quatre llengües, entre les quals al català gràcies a Quaderns Crema, que el va presentar ara fa deu anys. El mateix segell ha publicat altres volums seus, com ara Clàssics per a la vida (2017), Els homes no són illes (2022) i aquest any, poc després del seu traspàs, George Steiner, l’hoste incòmode, que apareix amb el subtítol Entrevista pòstuma i altres converses, en traducció de Jordi Bayod.
Dels seus estudis sobre el Renaixement, Ordine ha heretat la voluntat humanística, que aquí llueix amb tota intensitat davant d’un dels seus mestres, Steiner. En una conversa oberta i sincera, Steiner li explica que va tenir l’oportunitat de conèixer Martin Heidegger, però que va preferir no importunar-lo: “Sempre he temut caure en un error tan groller. Penso, per exemple, en Jean-Paul Sartre, veritable especialista a revelar circumstàncies lligades a «pesats» famosos.” A continuació, li confessa que també ha hagut de renunciar a la companyia d’un gos. La comparació és histriònica, molt a l’estil sorneguer de George Steiner.
En alguns moments resulta ben punyent. Per exemple, davant d’un dels seus grans temes, la idea d’Europa. Aquí la visió transnacional, goethiana, s’imposa: “Europa continua sent una necessitat importantíssima, i malgrat les amenaces i els murs que s’aixequen, no hem d’abandonar el somni europeu. Soc antisionista (una posició que m’ha costat molt cara, fins al punt de no poder imaginar la possibilitat de viure a Israel) i detesto el nacionalisme militant, però ara que la meva vida arriba al final, hi ha moments en què sento una gran recança. ¿Potser m’he equivocat? ¿No hauria estat millor lluitar contra el xovinisme i el militarisme vivint a Jerusalem?” Des dels temes més teòrics, els dos intel·lectuals conversen, així mateix, sobre aspectes emocionals i de vida quotidiana: les enemistats i l’escassa comprensió entre els homes, l’amor, la mort, el caràcter, la camaraderia...
En la presentació del volum d’entrevistes, Ordine recorda que arran de la pèrdua d’un mestre estimat, ha pogut comprovar en primera persona “el profund valor de les pàgines magnífiques que Montaigne consagra al tema de l’amistat”: “He comprès fins a quin punt és important, en la vida d’un estudiós, haver tingut la sort de trobar grans interlocutors capaços de donar volada a les idees pròpies.” Steiner va ser un agent provocador d’idees. Ordine, també.
En la gènesi del clavicordi de bach a través d’András Schiff
Assenyala András Schiff: “Al clavicordi només tenim els dits a la nostra disposició, han de crear la música amb les millors gradacions de tacte.” Després d’haver assolit per primer cop la gravació històrica d’algunes de les músiques de teclat més importants de Bach, Schiff ha buscat la capacitat d’aquest avantpassat del piano. Per a Schiff, el clavicordi és una invitació a “un nou món, un oasi de tranquil·litat en els nostres temps sorollosos i problemàtics”: “Gràcies al clavicordi ara toco i escolto Bach d’una manera diferent. Un instrument íntim i personal, una criatura d’allò més amable, ideal per tocar sol.” Diríem que el clavicordi és limitat davant el piano, però l’exercici resulta monumental. Al disc del músic hongarès, publicat per l’exigent i eclèctic segell ECM, destaquen les primeres obres de teclat, que ens apropen als sons de l’època de Bach i a l’art cantabile del clavicordi. El disc s’obre amb el Capriccio sopra la lontananza del fratro dilettissmo i conclou amb un relat extraordinari de la Fantasia cromàtica i Fuga. En la gravació, Schiff toca una rèplica d’un instrument Specken del 1743 construït per l’artesà belga Joris Potvlieghe. Increïble!
