AMB ADN EIVISSENC

Els púnics o feni­cis pro­vi­nents de Car­tago van estar entre els pri­mers pobla­dors de l’illa d’Eivissa i van enter­rar els seus morts des de finals del segle VII abans de Crist a la necròpoli del Puig dels Molins, la més extensa i més ben con­ser­vada de la Medi­terrània. “Nosal­tres estàvem tre­ba­llant en un garatge estudi al cos­tat del Museu del Puig dels Molins i ens sentíem com aquells pri­mers pobla­dors de l’illa”, explica el poli­facètic cre­a­dor audi­o­vi­sual Toni Pla­nells (1991), cone­gut com a Toni Pla i en la música com a Slim Samu­rai, per argu­men­tar que el seu pro­jecte en comú amb Car­los Ramis (1997), Kar­lus, l’hagin bate­jat amb el nom de Púniks. La referència d’aquests dos músics eivis­sencs a les seves arrels més pro­fun­des no és gratuïta: la música de Púniks sona cent per cent con­tem­porània i trans­fron­te­rera, amb aires de músiques urba­nes, electrònica balla­ble i indie pop, però l’essència eivis­senca s’apre­cia en les lle­tres i en el català salat d’accent illenc en què estan can­ta­des, a més de petits detalls sonors –unes cas­ta­nyo­les a Dimo­nis o el crit cam­pe­rol del page­sos eivis­sencs, l’uc, a Mar– que, de moment, no són gaire evi­dents, perquè en rea­li­tat aquest és l’inici d’un llarg viatge que no ha fet res més que començar amb Sa curta, el disc de debut de Púniks. El títol, Sa curta, fa referència a una de les moda­li­tats del ball pagès d’Eivissa, i juga també amb la curta durada d’aquest disc de set cançons que, entre totes, superen per poc els vint minuts. Ja tenen pre­vist que el pro­per disc tin­gui una durada més extensa, d’àlbum con­ven­ci­o­nal, i es titu­larà, òbvi­a­ment, Sa llarga, “el ball prin­ci­pal, el ball pagès per anto­nomàsia”, com el des­criu la Viquipèdia.

Men­tres­tant, cal gau­dir de les set cançons de Sa curta, totes amb títols d’una sola paraula que repre­senta un con­cepte: Llum, Aire i Dimo­nis, que van ser els tres pri­mers sin­gles d’avançament del disc, com­ple­tat amb Mar, Drac i Ciu­tat, una cançó molt vis­cuda i dia­lo­gada sobre dues per­so­nes que sur­ten de l’illa per anar a una gran ciu­tat, freda i ali­e­nant. La nostàlgia d’estar lluny de casa, l’encant d’una nit d’estiu a l’illa, l’estima a la natura i la lluita per un món millor són alguns dels temes d’un disc que té just al mig la pre­ci­osa Port­many, fent fun­ci­ons d’inter­ludi, i cita un topònim que té els seus orígens en la presència romana a l’illa. Dues cadi­res arte­sa­nals a la por­tada del disc subrat­llen la volun­tat de con­nexió de Púniks amb la tra­dició, però que ningú esperi un disc folk fet amb ins­tru­ments mil·lena­ris, perquè aquí pre­do­mi­nen les bases electròniques, tre­ba­lla­des amb el pro­duc­tor Pache.

“Amb en Kar­lus com­par­tim la passió per l’Eivissa tra­di­ci­o­nal i tots dos hem fet coses prèvia­ment rela­ci­o­na­des amb tot aquest món, ja sigui foto­gra­fia, vídeo o poe­sia. Jo entre­visto gent gran que fa ins­tru­ments page­sos en un pro­jecte ano­me­nat Cult-i-Art. En el futur, volem sam­ple­jar músiques tra­di­ci­o­nals o col·labo­rar amb can­ta­dors i balla­dors de totes les edats”, explica Pla­nells, que afe­geix que el pro­per repte de Púniks és pre­pa­rar un directe que sigui “més un espec­ta­cle que no pas un con­cert”.