LA TRADICIÓ LITERÀRIA: PONT DE CULTURES

Jafudà Bonsenyor (1250-1331), de Barcelona, membre d’una família jueva de metges, va ser secretari i metge reial. El seu avi, Jahudán de Cavallería, i el seu pare, Astruc Bonsenyor, ja van tenir càrrecs a la cort de Jaume I, mentre que el seu germà, Bondavid, va ser alfaquí i ambaixador de Jaume II. Va traduir de l’àrab al català un llibre de medicina del metge andalusí Al-Zahrawi, obra desapareguda. L’obra Llibre de paraules i dites de savis i filòsofs (Editorial Barcino, 2020) va ser un encàrrec de Jaume II. És un recull extraordinari de més de set-centes sentències de llibres en àrab i en hebreu, que parteixen de cites d’autors grecs, llatins i cristians, intercalades amb dites populars, que les va adaptar al seu criteri. És tota una barreja conceptual, en què les autories tenien el valor que tenien. L’actual versió ha estat feta pel poeta i traductor Manuel Forcano, doctor en filologia semítica. L’obra es va poder difondre gràcies al bibliotecari i arxiver mallorquí, Gabriel Llabrés, que va editar l’obra el 1889 a Palma.

Aquest llibre va tenir una notable repercussió al seu temps. Jafudà va esdevenir un autor de cruïlles, de cultures, però no es pot dir que tota la Mediterrània fos un pont de trobada amical. La seva obra és una demostració del que va quedar d’aquell somni, del judaisme a Catalunya. Els jueus catalans escrivien en hebreu, en la llengua bíblica, per raons de supervivència, contra la persecució i la prohibició. En el fons, la literatura sempre escriu contra l’odi.

És una obra didàctica, moralista, dividida en nombroses temàtiques: la por a Déu, reis i prínceps, bona educació, seny, orgull, avarícia, dones, ànsia, enveja, generositat, desig, mort, natura. Jafudà Bonsenyor ho va deixar clar en una cita anònima d’un savi: “No hi ha res de més profit que la saviesa, perquè amb aquesta, si vols guanyar aquesta vida, ho pots fer, i si vols guanyar l’altra, també en tens el poder.”

Hi ha pensaments que es poden aplicar en qualsevol situació, per qualsevol motiu i qualsevol eventualitat: “Tingues pietat d’aquells que són a la terra, i Déu, que és al cel de tu en tindrà.” Si els senyors feudals haguessin aplicat aquest principi fonamental no s’haurien perpetuat tantes creuades, tantes guerres ni tanta bogeria. Aleshores, d’on prové la bogeria de l’home? Altres sentències es poden llegir amb una rialla i d’altres contradiuen el que s’ha dit en una altra: “De tres coses no ens podem fiar: del rei, del mar i del temps.” Sobre els escribes diu: “L’escriptura és negra de vista i blanca d’enteniment.”

Prenen importància les dites sobre l’educació i el coneixement: “Saviesa que no s’aprofita és com un tresor que no s’aprofita.” Altres refranys resulten enginyosos, comuns, lúcids: “Tothom diu mal d’aquesta vida, però ningú no vol deixar-la.” Hi ha imatges i metàfores que demostren la força i el sentit que encara tenen algunes dites: “La vida és un pont: travessa’l, però no t’hi quedis.” Altres són civilitzadores: “Fes el bé per costum i el mal per necessitat.” Hi ha altres sentències dures. “Estima el teu fill i castiga’l bé.” Sobre les dones es demostra misogin, amb clars exemples de psicopatia: “Les dones són les cordes del diable.”

Relaciona la veritat amb els nens, els bojos i els borratxos. També analitza altres temes que continuen marcant la nostra agenda emocional. “Si el teu parlar no és savi, escolta i calla.” En altres capítols qüestiona els significats preestablerts i relaciona la generositat, la vergonya i la pobresa. Defineix una de les grans qüestions de l’home: el temps. “L’home estalvia i el temps gasta.” I més endavant ho concreta tot: “No t’oblidis que la mort no t’oblida.”