“AMB L’ÉSSER NO HI HA RES A FER”

La frase del títol, solia pronunciar-la sovint el filòsof Martin Heidegger, que va dedicar la seva existència a la qüestió de l’ésser. La devia fer servir en moments de fluixedat moral o, fins i tot, de sotsobra. Per a ell, l’ésser es manifestava en cada cosa –proposava pensar des de la cosa, no pas en la cosa–, i era impossible capir-lo en la seva essència. Els humans som en el món –i ens hi estem un temps que desconeixem– d’una manera ben precària, i no gaire esperançadora: éssers per a la mort. Peremptòriament, això li permetia justificar alguns episodis execrables de la història, principalment del seu país. L’holocaust era, per a ell –que no va renegar mai de les seves idees nacionalsocialistes–, “una errada de l’ésser”. La identificació entre l’home Martin i el celebèrrim pensador Heidegger resulta, sempre, problemàtica. El filòsof més influent del segle XX fou un home que no es va penedir mai de la seva adhesió a la causa del führer i els seus esbirros.

Heidegger és un dels protagonistes d’aquesta història valenta i captivadora de Miquel Esteve. La novel·la anterior –aficionat, com és l’autor, a les històries reals, però no acabades d’explicar mai del tot– tractava sobre la vida aventurera i extrema de Rimbaud. Aquí se la juga molt més, no cal dir-ho (en el poeta francès no hi ha sinó compromís amb l’art, durant uns quants anys, no gaires, i amb la seva pròpia experiència). I ho fa perquè Heidegger continua sent un intel·lectual molt controvertit. Però no solament ell. També ho és, en un sentit diferent, l’altra meitat actuant de la història: la politòloga Hannah Arendt, alumna seva, disset anys més jove. Tots dos van ser amants, durant una època, per bé que la seva relació no es va estroncar mai. La novel·la indaga en aquesta relació, i advoca per la concreció dels matisos, per la incorporació dels grisos en una història que ens tempta amb els seus blancs i negres tan llardosos. Però, com dimonis pot ser que un filonazi i una jueva es poguessin entendre, i no únicament això, sinó que arribessin a estimar-se tota la vida? Doncs per contestar fefaentment aquesta pregunta Miquel Esteve ha escrit la novel·la. Aquesta i altres qüestions: “Com podia un simpatitzant nacionalsocialista veure l’ésser de les coses?” Les bones novel·les s’escriuen per mirar de respondre preguntes de contesta difícil o incòmoda. Per intentar construir-hi una resposta plausible.

En la primera de les tres parts, els episodis alternen èpoques diferents. Els anys vint i els quaranta, sobretot (la data fatídica del 1933 podria haver estat la sentència del silenci). Aquí podríem dir que l’ésser es revela en forma amorosa, i aplega tots dos personatges. A Marburg, prop de la universitat, en una passejada, Martin –el reverend professor– s’agenolla davant la seva alumna. No és l’única vegada que ho farà. Més de quaranta anys després: “Els cossos només eren el vehicle d’una comunió que s’havia forjat com una escultura de marbre, ara a martellades, ara amb el cisell, adés amb l’esponja polidora, després amb el raspall...” Esteve no abusa de les escenes galants. No és un descriptor morós, sinó un relator d’històries nat. La forma narrativa predominant és el diàleg (com en la filosofia de Plató). Diàlegs entre els dos protagonistes, entre Hannah i Karl Jaspers –també amic antic de Heidegger, amb qui, però, deixarà de parlar-se arran de l’adscripció d’aquest al règim del Tercer Reich–, entre Hannah i els seus dos marits. Fins i tot entre els dos amants i la dona de Heidegger, la irascible i furibunda antisemita Elfride. O entre Martin i el seu germà Fritz, que li mecanografiava els textos. En l’alternança dels capítols, assistim a la meravella de l’amor i la certesa de l’admiració mútua (bé que, sobretot, pesa la de Hannah cap a Martin), però també a la consternació d’ella per la traïció d’ell. I, tanmateix, Hannah mai no l’hi fa pagar amb el trencament de la relació.

Esteve ha dibuixat molt bé la complexitat d’Arendt: una jueva que, a banda la polèmica relació amb Heidegger, es mostra crítica amb el procés a Eichmann. I ho fa perquè, abans que una jueva, es considerava una persona. No una peça d’un grup, no pas carn d’estandardització, sinó una indivídua única, en què l’Ésser –deixeu-m’ho posar ara en majúscules– es manifesta d’una manera certament complexa, fonda. Hannah és –com la qualifica el seu amant– una “nimfa entremaliada del bosc”, però, alhora, representa un munt de persones més.

Amor sense món –en el títol hi ha representat, sobretot, Heidegger, no pas Arendt: ella, però, va haver de fer cas omís al món per continuar creient en el seu amor– tracta de les opcions que comprometen de per vida i de la pietat (i de la manca de pietat). Del mestratge i dels vicis que se’n deriven: Heidegger no va llegir mai (o només ho va fer en diagonal) les obres de la seva alumna més avantatjada. De l’herència intel·lectual i de l’enorme transcendència d’un pensament filosòfic, encara que l’errada de l’ésser s’hagi fet tan rocosa, indigerible, en l’exemple vital. Tracta, per descomptat, de la banalitat del mal (l’expressió és de Heinrich Blücher, el segon marit d’Arendt). I de personatges d’una novel·la dramàticament real que desafien els límits. Els límits intel·lectuals, és clar, però també els morals. “La fidelitat és el signe de la veritat” –també és una frase de Blücher–. Ells dos, Martin i Hannah, es van mantenir sempre fidels, quan ho tenien tot en contra. Miquel Esteve ha escrit una digna novel·la d’idees que commou i ens fa reflexionar.