Crítica
RETALLS DE VIDES
Després de la bona rebuda, tant de públic com de crítica, de la novel·la Ravals (Bromera, 2022), l’editorial valenciana aposta per un nou títol de Montserrat Morera Escarré (Barcelona, 1952), Aures. Es tracta d’un conjunt de cinquanta relats breus, agrupats en tres blocs (“Herències”, “Núvols i pluja” i “Mons”) i que gosaria qualificar de retalls o fragments de vides. De vides molt variades i molt diferents com són les vides humanes, tant les que coneixem o que ens toquen de prop (per geografia, afinitat, parentiu, sensibilitat...), com les que ens queden molt lluny. Moltes d’aquestes petites històries arrenquen d’un mot, com ens indica l’autora a les breus paraules de “Cloenda”, amb què tanca el volum: “Arrossegats pels vents de la vida, no ens adonem de l’aura que envolta les paraules: un munt de significats afegits i de frases fetes que utilitzem sense parar-hi esment. M’agrada jugar-hi per esquerdar tòpics.” I hi juga, i tant que hi juga! I si sou lectors atents us en ben adonareu. Només un exemple, més que anecdòtic, perquè també és una mostra de com té cura de l’estructura, fins i tot en un volum de textos breus i tan variats: la primera narració es titula “Pashmina” i la darrera acaba amb la mateixa paraula. Perquè, com també ens diu a la “Cloenda”, “sovint aquests relats es trenen”. Sí, sí, d’una bona colla de personatges que tindríem ganes de conèixer molt millor, de tant en tant en trobem pistes, noves situacions viscudes... que encara ens fan venir ganes de saber-ne més. I per això tenim l’esperança que, com ja va passar amb la Hala del conte “Escut”, que es va convertir en un personatge important de Ravals, també passi amb alguns altres, que l’esperonin a fer-los créixer i a esdevenir protagonistes, o coprotagonistes si més no, d’alguna nova novel·la. N’hi ha tants que s’hi podrien convertir!
Abans de comentar alguns aspectes estilístics, deixeu-me acabar dient que, com a la vida, hi trobareu relats d’una gran duresa, com pot ser “Pou”, però també altres d’una gran lluminositat i vitalitat, com pot ser, posem per cas, “Orenetes”.
I per què vull esmentar, ni que sigui amb quatre ratlles, alguns aspectes de la llengua i de l’estil de la Montserrat Morera? Doncs perquè són fonamentals en la seva obra i perquè, és clar, és el que converteix els textos en literatura. Ja he apuntat que l’estructura és d’allò més pensada, però sobretot en voldria destacar tres característiques. En primer lloc, la riquesa de la llengua, que destaca tant per la precisió com per la bellesa i la capacitat de jugar-hi, sigui a través d’usos metafòrics, de polisèmies o de comparacions d’allò més variades. I ja som al segon aspecte a destacar: la poeticitat de la prosa. No en una ni en dues ni en tres, sinó en moltes de les narracions tenim la sensació de llegir prosa poètica, cosa que no se’ns fa estrany si coneixem el gust de l’autora per les metàfores, fins al punt que hi va dedicar la tesi doctoral i que el seu blog es titula “Temps de metàfora”. I el tercer fa referència a la tria dels narradors, no tan variada, naturalment, com els personatges, però deu-n’hi-do. Hi predomina el narrador omniscient i en tercera persona, però l’autora no fa pas escarafalls dels narradors protagonistes en primera persona, ni tan sols dels narradors personatges secundaris, amb sorpreses com que en algun moment sigui un gos, una biga, unes sabates, un capoll de seda... qui ens narra la història. Deixeu-me acabar dient que el títol és d’allò més encertat, perquè les aures i els vents, amb tantes varietats com vulgueu, gairebé apareixen en totes les narracions. Una, la titulada “Pinta”, acaba amb aquestes paraules: “Hi ha qui col·lecciona pintes en una vitrina i hi ha qui col·lecciona aures en un llibre.” D’això alguns crítics en dirien metaliteratura.
