CÀNTERS DE TRADICIÓ

Tor­nem a par­lar en aques­tes pàgines de la mirada que tota una gene­ració d’artis­tes de casa nos­tra, sobre­tot dones artis­tes, fan de la tra­dició. En aquest cas és Carola Ortiz, natu­ral de Ter­rassa i gra­du­ada en cla­ri­net clàssic i cant jazzístic a l’ESMUC, que, a Can­ta­re­ras (Segell Micros­copi), aporta el seu enfo­ca­ment a un recull de cançons i romanços de tra­dició oral feme­nina de la península Ibèrica. “És com si les àvies a qui vaig escol­tar can­tar quan pre­nia con­tacte amb aques­tes cançons a través d’arxius, dis­cos o enre­gis­tra­ments a You­Tube s’hagin pogut expres­sar a través meu”, diu Ortiz, que va dei­xar “repo­sar” les cançons (“com el bon vi, com el lle­vat quan fas un pastís”) per poder enten­dre millor quina havia de ser la seva manera d’inter­pre­tar-les.

Amb un títol que evoca les dones que, durant segles, i en dife­rents punts del pla­neta, omplien les cànte­res d’aigua a les fonts i els rius, Ortiz res­se­gueix els moments més impor­tants dels cicles vitals de les dones d’abans en tor­na­des com la tra­di­ci­o­nal valen­ci­ana L’ange­let del vet­la­tori, la tar­ra­go­nina Cançó de pan­dero lliure, la mallor­quina Coir figues a nes figue­ral o el romanç de La don­ze­lla guer­rera, molt popu­lar al segle XV i del qual es tro­ben ver­si­ons en dife­rents llengües a dife­rents països de la medi­terrània. “Volia con­tex­tu­a­lit­zar aques­tes cançons, però, en el món en què vivim”, asse­gura Ortiz, que fa notar que la majo­ria de tex­tu­res electròniques que sal­pi­quen el disc venen dels sàmplers i efec­tes que s’han apli­cat a ins­tru­ments com el pan­dero i el cla­ri­net o, fins i tot, estris com per exem­ple una pae­lla i un ras­pall. “És un tema que em va interes­sar mol tre­ba­llar amb el pro­duc­tor [Mario G. Cor­tizo, per­cus­si­o­nista i artista sonor], que ve d’un món elec­troacústic i expe­ri­men­tal i mai fins ara havia produït a cap can­tant.”

Els viat­ges de Carola Ortiz, que en les notes pro­mo­ci­o­nals de Can­ta­re­ras es defi­neix com a “inves­ti­ga­dora musi­cal mul­ti­forme”, per Tur­quia, Grècia i els Bal­cans, així com el seu con­tacte, ja des dels seus temps a l’ESMUC, amb artis­tes sonors expe­ri­men­tals, mar­quen bona part de la intenció del disc. Però, segu­ra­ment, no exi­si­ti­ria un pro­jecte com Can­ta­re­ras, fet amb el suport, entre altres orga­nis­mes, de la Fira Medi­terrània de Man­resa i el cen­tre gironí de suport a la cre­ació musi­cal La Marfà, si, abans, Carola Ortiz no hagués pas­sat per Coe­tus, orques­tra de per­cus­si­ons ibèriques ide­ada per Aleix Tobias fona­men­tal per enten­dre l’eclosió d’aquest tipus d’aven­tu­res els últims anys no única­ment a Cata­lu­nya sinó a tot l’Estat. “Coe­tus va mar­car un abans i un després i no sé si, en l’àmbit ins­ti­tu­ci­o­nal, per exem­ple, això s’ha reco­ne­gut prou. Hi ha qui diu que Rodrigo Cue­vas es va ins­pi­rar direc­ta­ment en Coe­tus i, a mi, fins i tot hi ha qui em coneix bàsica­ment per un vídeo d’un con­cert a Galícia que cir­cula per You­Tube. Coe­tus és un grup que ens va fer recon­nec­tar amb un món que des­co­neixíem.”

Carola Ortiz pre­sen­tarà Can­ta­re­ras aquest dis­sabte, 18 de novem­bre, a Argen­tona i espera poder-ho fer els pròxims mesos a Bar­ce­lona, entre altres dates pen­dents d’anun­ciar.