Com moltes altres literatures, les obres que ens arriben de les Terres de l’Ebre segueixen sent entaforades en el silenci i l’oblit. Em pregunto si el valor d’una cultura i d’un país es pot mesurar a partir d’aquest gest d’anar arraconant i apilant els llibres que es publiquen en un lloc ignot, en un lloc que es va esborrant, tal com es va esborrant la memòria. Les Terres de l’Ebre han donat grans escriptors: Artur Bladé Desumvila, Manuel Pérez Bonfill, Gerard Vergés, Zoraida Burgos, Ricard Salvat, Josep Igual, Marta Rojals o Albert Roig.

Sebastià Juan Arbó (1902-1984), periodista i escriptor, és una de les grans referències literàries ebrenques. Totes les narracions del Delta (Proa, 2022) aplega tots els contes publicats i dispersos que va dedicar als seus dominis. Una radiografia completa, sociològica, que parla de tot el patiment dels seus convilatans. El llibre es podria llegir com un document històric, i també com un punt de referència paisatgístic i ecològic que va tenir el Delta. El riu va prenent cos, es va esllavissant per damunt les pàgines, traspassant pobles que podem imaginar com van existir, com si l’aigua s’emportés totes aquestes històries narrades cap a llocs ignots. Com a gran cronista de la vida dura i agrària de les masies i dels pobles, revela com el paisatge acaba influint sobre el drama humà. Algunes descripcions, gairebé abstractes, són modèliques. De fet, va ser admirador de Poe, Wilde o Txèkhov. Té un coneixement sobre els treballs (estalls) i els cicles naturals. Retrata els caràcters humans i geogràfics de forma prodigiosa, solidari amb les seves penúries. Persones que es feien grans, que patien malalties i envellien molt ràpid. La crueltat de les bromes, dels comentaris i de les ofenses, expressa tota una època de gran calatge. El suïcidi també plana en algunes pàgines, com si fos l’ombra del riu. Les descripcions dels infants i de les dones, les parts més febles de les societats patriarcals, són terribles. Joan Antoni Forcadell ha elaborat una acurada edició, restituint expressions, lèxic i formes dialectals.

Rafael Haro Sancho (Amposta, 1967), destacat poeta ebrenc, ha escrit un monumental treball memorístic de l’escriptor, intel·lectual i professor a Manel Ollé i Albiol. Biografia compartida (Onada Edicions, 2022). Dos anys d’investigació, de converses entre el biògraf i el biografiat. Rafael Haro fa que la història acabi tenint un moviment a través dels records, de les circumstàncies il·lusionades, de les descripcions superades. Manel Ollé, provinent d’una família de boters d’Ulldecona, va viure d’infant la seva relació amb la natura i les feines del camp. En els primers capítols s’explica una vida d’època, plegant olives i garrofes, observant els animals que hi havia a la gran avícola, amb la serra de Godall al fons. De ben jove, vivint a Tortosa, anava rebent les notícies sòrdides i depressives de la dictadura, fet que el va posicionar políticament. Va conèixer Manuel Pérez Bonfill, escriptor, intel·lectual i professor que el va marcar. Manel Ollé, mentre s’anava formant, anava observant com el paisatge anava canviant per l’impacte industrial i urbà, un fet que anava relacionant amb la llengua, amb la pèrdua de les paraules i del vocabulari dels seus pares i avis. Caldria ressenyar l’etapa universitària a Tarragona on va conèixer i mantenir una gran relació amb el professor i escriptor mallorquí Jaume Vidal Alcover. A més, va poder seguir la vitalitat cultural que desprenia la ciutat de Tàrraco durant aquells anys: conferències, presentacions de llibres, concerts, teatre, cinema i, sobretot, tertúlies i espais de trobada. Un dels aspectes rellevants són les investigacions lingüístiques de Manel Ollé, de recerca de la toponímia i del parlar ebrenc.

Jesús M. Tibau (Cornudella de Montsant, 1964), autor d’una vintena de llibres, publica el seu tercer poemari: Hi entra de puntetes la llum (Associació Mar de Fora, 2022), una col·lecció que dirigeix el traductor Eduardo Margaretto. El seu blog “Tens un racó del món” va rebre el Premi Blocs de Catalunya 2009. És un especialista de la brevetat i ha escrit més de mil microcontes (nanocontes). És activista cultural per necessitat i dirigeix el programa de literatura al Canal 21 Ebre. De tots els llibres que ha publicat convindria ressenyar el monumental dietari L’espectacle de la vida (Petròpolis, 2021), un volum que hauria de merèixer l’atenció suficient. Té un estil subtil, elegant. Les seves observacions són agudes. Anècdotes, converses, lectures, actes culturals, reflexions, mirades a través del seu fill. Amb la literatura de no ficció és quan l’escriptor es mostra tal com és realment. El nou poemari de Tibau és un desplegament temàtic de les parts que constitueixen una casa i un cos. Portes, finestres, ulls, llavis, armaris, llits, ossos, balcó, pulmons, que serveixen de pretext. Alguns poemes destaquen per alguns versos: “Besar no és qualsevol ofici.” A destacar la part final i minimalista del llibre, en què es concentra tota la seva saviesa, enginy, humor i domini lingüístic. “Les flors no floreixen perquè sí. Ni perquè no.”

Tomàs Camacho Molina (Ponferrada, 1960), resident al poble d’Alcanar des del 1992, i professor de l’institut fins a la seva jubilació, va rebre el Premi Mèrit de les Lletres Ebrenques 2019. El llibre El pez en la chistera (Petròpolis, 2022) està compost per 78 poemes, escrits als anys 2000. La majoria busquen la brevetat, l’eficàcia expressiva. Descriu amb una humilitat extrema les realitats quotidianes, l’ofici de poeta, la funció de la literatura. És un poesia humorística i, a la vegada, seriosa que fa pensar, amb jocs, equívocs i deliberacions que remeten a tota una tradició poètica, castellana i catalana, des de Ramon Gómez de la Serna fins als Accidents Polipoètics. Hi ha una reflexió meditada, molt fresca i divertida sobre el món de la poesia (editors, premis, crítics i lectors) que recomanaria a molts destacats poetes per reduir l’amargor. Camacho va estirant la lucidesa fins a nous límits. Un exemple: “Breve edad”. És una poesia de consciència que perpetua el sentit, amb un domini de la precisió lingüística, gairebé mil·limètrica, quirúrgica. “Si lo puedes decidir con una palabra. ¿Para qué utilitzar dos?” Els seus poemes són com una filera de cases adossades, ben alineades, una al costat de l’altra, on a dins de cada poema es respira una història diferent. “Las palabras son actos.” Juga amb els poemes, amb la seva funció, amb les teories literàries. Tot i l’aparença, hi ha molta transcendència, que situada en un altre context seria concebuda com a poesia seriosa, fonda. Camacho, quan s’hi posa, és una ment brillant, lluminosa. Ha treballat amb la poesia visual i la concreció i això és percep. “El único parecido entre estos poemas y las rimas de Bécquer son los números romanos.”

Josep Ramon Roig (Tortosa, 1956) va ser un dels protagonistes més singulars del moviment polipoètic dels anys noranta, vingut de la perifèria, un fet que el va portar a participar en nombrosos recitals i exhibicions sonores. El seu primer llibre escrit, Malbé (Edicions 62, 1999), va ser tota una delícia. En el seu segon poemari, Ben bé (La Breu Edicions, 2022), hi ha moltes referències: Shakespeare, Rilke, Verdaguer, Pessoa, Nerval, Artuad o Francesc Pujols. Un dels seus poemes més coneguts, “Lo tango parlat”, és una celebració de la vitalitat, amb el seu joc fonètic: “Xica tu! Xica tu! Xica tu!” Poesia oral, poesia parlada o poesia dita, poesia caminada. En definitiva, poesia viscuda i poesia celebrada.

És fascinant la riquesa lingüística i les composicions verbals que fa, el localisme definit així, com si el parlar barceloní no fos un localisme. Destaca la sensatesa, la responsabilitat de dir, el tractament que fa de la mort: “Recordo el dia que vaig començar a morir.” És així com el poeta oral es transforma en un altre. Deixa els seus orígens fonètics i entra en una nova dimensió, quan relaciona la innocència amb una promesa. El dolor plana en alguns poemes pertorbadors, en què el poeta s’aboca a un procés de patiment i de deler. Els estats d’angoixa, l’alteritat o la nosa són qüestions centrals. Altres poemes resulten més propers a la natura, més reconeguts, amb una dimensió més viscuda, com un poema que parla dels núvols o una oració que s’acaba fent a ell mateix. Josep Ramon Roig hauria de merèixer l’atenció suficient: “No puc pas oblidar. Però soc l’oblidat.”