LITERATURES DE LES TERRES DE L’EBRE

Com mol­tes altres lite­ra­tu­res, les obres que ens arri­ben de les Ter­res de l’Ebre seguei­xen sent enta­fo­ra­des en el silenci i l’oblit. Em pre­gunto si el valor d’una cul­tura i d’un país es pot mesu­rar a par­tir d’aquest gest d’anar arra­co­nant i api­lant els lli­bres que es publi­quen en un lloc ignot, en un lloc que es va esbor­rant, tal com es va esbor­rant la memòria. Les Ter­res de l’Ebre han donat grans escrip­tors: Artur Bladé Desum­vila, Manuel Pérez Bon­fill, Gerard Vergés, Zoraida Bur­gos, Ricard Sal­vat, Josep Igual, Marta Rojals o Albert Roig.

Sebastià Juan Arbó (1902-1984), peri­o­dista i escrip­tor, és una de les grans referències literàries ebren­ques. Totes les nar­ra­ci­ons del Delta (Proa, 2022) aplega tots els con­tes publi­cats i dis­per­sos que va dedi­car als seus domi­nis. Una radi­o­gra­fia com­pleta, sociològica, que parla de tot el pati­ment dels seus con­vi­la­tans. El lli­bre es podria lle­gir com un docu­ment històric, i també com un punt de referència pai­satgístic i ecològic que va tenir el Delta. El riu va pre­nent cos, es va eslla­vis­sant per damunt les pàgines, tras­pas­sant pobles que podem ima­gi­nar com van exis­tir, com si l’aigua s’emportés totes aques­tes històries nar­ra­des cap a llocs ignots. Com a gran cro­nista de la vida dura i agrària de les masies i dels pobles, revela com el pai­satge acaba influint sobre el drama humà. Algu­nes des­crip­ci­ons, gai­rebé abs­trac­tes, són modèliques. De fet, va ser admi­ra­dor de Poe, Wilde o Txèkhov. Té un conei­xe­ment sobre els tre­balls (estalls) i els cicles natu­rals. Retrata els caràcters humans i geogràfics de forma pro­di­gi­osa, soli­dari amb les seves penúries. Per­so­nes que es feien grans, que patien malal­ties i enve­llien molt ràpid. La cru­el­tat de les bro­mes, dels comen­ta­ris i de les ofen­ses, expressa tota una època de gran calatge. El suïcidi també plana en algu­nes pàgines, com si fos l’ombra del riu. Les des­crip­ci­ons dels infants i de les dones, les parts més febles de les soci­e­tats patri­ar­cals, són ter­ri­bles. Joan Antoni For­ca­dell ha ela­bo­rat una acu­rada edició, res­ti­tuint expres­si­ons, lèxic i for­mes dia­lec­tals.

Rafael Haro Sancho (Amposta, 1967), des­ta­cat poeta ebrenc, ha escrit un monu­men­tal tre­ball memorístic de l’escrip­tor, intel·lec­tual i pro­fes­sor a Manel Ollé i Albiol. Bio­gra­fia com­par­tida (Onada Edi­ci­ons, 2022). Dos anys d’inves­ti­gació, de con­ver­ses entre el biògraf i el bio­gra­fiat. Rafael Haro fa que la història acabi tenint un movi­ment a través dels records, de les cir­cumstàncies il·lusi­o­na­des, de les des­crip­ci­ons supera­des. Manel Ollé, pro­vi­nent d’una família de boters d’Ull­de­cona, va viure d’infant la seva relació amb la natura i les fei­nes del camp. En els pri­mers capítols s’explica una vida d’època, ple­gant oli­ves i gar­ro­fes, obser­vant els ani­mals que hi havia a la gran avícola, amb la serra de Godall al fons. De ben jove, vivint a Tor­tosa, anava rebent les notícies sòrdi­des i depres­si­ves de la dic­ta­dura, fet que el va posi­ci­o­nar política­ment. Va conèixer Manuel Pérez Bon­fill, escrip­tor, intel·lec­tual i pro­fes­sor que el va mar­car. Manel Ollé, men­tre s’anava for­mant, anava obser­vant com el pai­satge anava can­vi­ant per l’impacte indus­trial i urbà, un fet que anava rela­ci­o­nant amb la llen­gua, amb la pèrdua de les parau­les i del voca­bu­lari dels seus pares i avis. Cal­dria res­se­nyar l’etapa uni­ver­sitària a Tar­ra­gona on va conèixer i man­te­nir una gran relació amb el pro­fes­sor i escrip­tor mallorquí Jaume Vidal Alco­ver. A més, va poder seguir la vita­li­tat cul­tu­ral que des­pre­nia la ciu­tat de Tàrraco durant aquells anys: con­ferències, pre­sen­ta­ci­ons de lli­bres, con­certs, tea­tre, cinema i, sobre­tot, tertúlies i espais de tro­bada. Un dels aspec­tes relle­vants són les inves­ti­ga­ci­ons lingüísti­ques de Manel Ollé, de recerca de la toponímia i del par­lar ebrenc.

Jesús M. Tibau (Cor­nu­de­lla de Mont­sant, 1964), autor d’una vin­tena de lli­bres, publica el seu ter­cer poe­mari: Hi entra de pun­te­tes la llum (Asso­ci­ació Mar de Fora, 2022), una col·lecció que diri­geix el tra­duc­tor Edu­ardo Mar­ga­retto. El seu blog “Tens un racó del món” va rebre el Premi Blocs de Cata­lu­nya 2009. És un espe­ci­a­lista de la bre­ve­tat i ha escrit més de mil micro­con­tes (nano­con­tes). És acti­vista cul­tu­ral per neces­si­tat i diri­geix el pro­grama de lite­ra­tura al Canal 21 Ebre. De tots els lli­bres que ha publi­cat con­vin­dria res­se­nyar el monu­men­tal die­tari L’espec­ta­cle de la vida (Petròpolis, 2021), un volum que hau­ria de merèixer l’atenció sufi­ci­ent. Té un estil sub­til, ele­gant. Les seves obser­va­ci­ons són agu­des. Anècdo­tes, con­ver­ses, lec­tu­res, actes cul­tu­rals, refle­xi­ons, mira­des a través del seu fill. Amb la lite­ra­tura de no ficció és quan l’escrip­tor es mos­tra tal com és real­ment. El nou poe­mari de Tibau és un des­ple­ga­ment temàtic de les parts que cons­ti­tu­ei­xen una casa i un cos. Por­tes, fines­tres, ulls, lla­vis, arma­ris, llits, ossos, balcó, pul­mons, que ser­vei­xen de pre­text. Alguns poe­mes des­ta­quen per alguns ver­sos: “Besar no és qual­se­vol ofici.” A des­ta­car la part final i mini­ma­lista del lli­bre, en què es con­cen­tra tota la seva savi­esa, enginy, humor i domini lingüístic. “Les flors no flo­rei­xen perquè sí. Ni perquè no.”

Tomàs Camacho Molina (Pon­fer­rada, 1960), resi­dent al poble d’Alca­nar des del 1992, i pro­fes­sor de l’ins­ti­tut fins a la seva jubi­lació, va rebre el Premi Mèrit de les Lle­tres Ebren­ques 2019. El lli­bre El pez en la chis­tera (Petròpolis, 2022) està com­post per 78 poe­mes, escrits als anys 2000. La majo­ria bus­quen la bre­ve­tat, l’eficàcia expres­siva. Des­criu amb una humi­li­tat extrema les rea­li­tats quo­ti­di­a­nes, l’ofici de poeta, la funció de la lite­ra­tura. És un poe­sia humorística i, a la vegada, seri­osa que fa pen­sar, amb jocs, equívocs i deli­be­ra­ci­ons que reme­ten a tota una tra­dició poètica, cas­te­llana i cata­lana, des de Ramon Gómez de la Serna fins als Acci­dents Polipoètics. Hi ha una reflexió medi­tada, molt fresca i diver­tida sobre el món de la poe­sia (edi­tors, pre­mis, crítics i lec­tors) que reco­ma­na­ria a molts des­ta­cats poe­tes per reduir l’amar­gor. Camacho va esti­rant la luci­desa fins a nous límits. Un exem­ple: “Breve edad”. És una poe­sia de consciència que per­pe­tua el sen­tit, amb un domini de la pre­cisió lingüística, gai­rebé mil·limètrica, quirúrgica. “Si lo pue­des deci­dir con una pala­bra. ¿Para qué uti­lit­zar dos?” Els seus poe­mes són com una filera de cases ados­sa­des, ben ali­ne­a­des, una al cos­tat de l’altra, on a dins de cada poema es res­pira una història dife­rent. “Las pala­bras son actos.” Juga amb els poe­mes, amb la seva funció, amb les teo­ries literàries. Tot i l’apa­rença, hi ha molta trans­cendència, que situ­ada en un altre con­text seria con­ce­buda com a poe­sia seri­osa, fonda. Camacho, quan s’hi posa, és una ment bri­llant, llu­mi­nosa. Ha tre­ba­llat amb la poe­sia visual i la con­creció i això és per­cep. “El único pare­cido entre estos poe­mas y las rimas de Bécquer son los números roma­nos.”

Josep Ramon Roig (Tor­tosa, 1956) va ser un dels pro­ta­go­nis­tes més sin­gu­lars del movi­ment polipoètic dels anys noranta, vin­gut de la perifèria, un fet que el va por­tar a par­ti­ci­par en nom­bro­sos reci­tals i exhi­bi­ci­ons sono­res. El seu pri­mer lli­bre escrit, Malbé (Edi­ci­ons 62, 1999), va ser tota una delícia. En el seu segon poe­mari, Ben bé (La Breu Edi­ci­ons, 2022), hi ha mol­tes referències: Shakes­pe­are, Rilke, Ver­da­guer, Pes­soa, Ner­val, Artuad o Fran­cesc Pujols. Un dels seus poe­mes més cone­guts, “Lo tango par­lat”, és una cele­bració de la vita­li­tat, amb el seu joc fonètic: “Xica tu! Xica tu! Xica tu!” Poe­sia oral, poe­sia par­lada o poe­sia dita, poe­sia cami­nada. En defi­ni­tiva, poe­sia vis­cuda i poe­sia cele­brada.

És fas­ci­nant la riquesa lingüística i les com­po­si­ci­ons ver­bals que fa, el loca­lisme defi­nit així, com si el par­lar bar­ce­loní no fos un loca­lisme. Des­taca la sen­sa­tesa, la res­pon­sa­bi­li­tat de dir, el trac­ta­ment que fa de la mort: “Recordo el dia que vaig començar a morir.” És així com el poeta oral es trans­forma en un altre. Deixa els seus orígens fonètics i entra en una nova dimensió, quan rela­ci­ona la innocència amb una pro­mesa. El dolor plana en alguns poe­mes per­tor­ba­dors, en què el poeta s’aboca a un procés de pati­ment i de deler. Els estats d’angoixa, l’alte­ri­tat o la nosa són qüesti­ons cen­trals. Altres poe­mes resul­ten més pro­pers a la natura, més reco­ne­guts, amb una dimensió més vis­cuda, com un poema que parla dels núvols o una oració que s’acaba fent a ell mateix. Josep Ramon Roig hau­ria de merèixer l’atenció sufi­ci­ent: “No puc pas obli­dar. Però soc l’obli­dat.”