El Temporada Alta, una brúixola

Oest. Fins a l’Argen­tina, es va des­viar El Eje per tro­bar la madu­resa sota la direcció de Ser­gio Boris. Eufo­ria y desazón és una peça inqui­e­tant, de per­so­nat­ges per­duts en un labe­rint que els porta a un infern. Boris ha ideat un espai fosc, una mena de cova refugi que és alhora tomba vital. Sem­bla impos­si­ble sor­tir d’aquest bucle, una espi­ral maleïda que simula una esven­trada escola d’adults. La situ­ació per­met que els per­so­nat­ges des­ple­guin ter­rorífiques soli­tuds. La trama és quasi una excusa perquè les veus s’expres­sin, sovint tre­pit­jant-se, obvi­ant que el focus està a l’altra punta de l’esce­nari. L’arri­bada d’Amanda suposa un ins­tant de llum en aquell clot que s’intu­eix d’olors for­tes, tau­les engan­xi­fo­ses, escom­bres i fre­go­nes que dor­men el son dels jus­tos. Com si una bomba hagués escla­tat la cal­dera de la banyera, sem­bla un espai inha­bi­ta­ble que con­vi­uen qua­tre ànimes per­du­des. Podrien sor­tir per la porta i esca­par-se del tuguri però no en són capaços. Hi ha una male­dicció que els esclafa. El «No future» dels punkis ja ha arri­bat amb una agror i una for­tor insu­por­ta­bles. El Eje res­pira a la bui­dor plàstica de La Zaranda (Ahora todo es noche). D’un nihi­lisme asfi­xi­ant que ni tant sols la joven­tut o l’humor negre deixa que hi passi un bri d’aire (Yes, pot­ser; Fando y Lis...). La vida s’extin­geix. I la huma­ni­tat no en farà cabal.​La com­pa­nyia ha tra­ves­sat l’Atlàntic per tro­bar un llen­guatge esquerp com sem­pre, però sense els xis­cles d’Hey, her­mana o Mas­ti­car el hielo. Ara, les tex­tu­res es per­ce­ben en les bio­gra­fies pro­fun­des, agòniques, des­es­pe­rants, dels per­so­nat­ges i la trama levita sense brúixola, però amb un destí ine­xo­ra­ble, apo­calíptic.

Est. Qui­xot cavalca de la Manxa cap a Bar­ce­lona, en direcció est. La tra­jectòria de Cas­cai Tea­tre és també qui­xo­tesca. Sense renun­ciar a un humor popu­lar s’entesta a par­lar de refe­rents inqüesti­o­na­bles. Ho ha fet amb Duke Elling­ton a Els colors de Duke Elling­ton, i ara aposta per Miguel de Cer­van­tes. Mar­cel Tomàs és un Qui­xot esti­rat, fan­tasiós, a qui li agrada com­par­tir els seus deli­ris. Toni Escri­bano és un Sancho Panza ben antagònic. La pare­lla res­pon als rols de Cara Blanca i d’excèntric de la família dels clowns. Cas­cai explota el seu joc habi­tual de fer viure l’escena al públic con­vi­dant a pujar dalt de l’esce­nari, pro­cu­rant que tots que­din simpàtics, que mai es ridi­cu­litzi ningú i repre­sen­tant algun qua­dre èpic amb qua­tre par­racs i tres gags amb què cada espec­ta­dor/intèrpret pot defen­sar-se.

Nord. El Premi Quim Masó otorga un valor pri­mor­dial a aquesta pro­ducció. Víctor Borràs ha apos­tat per un tea­tre rural, amb un to d’humor negre. El thri­ller batega per sobre d’uns amics de la infància en un poble qual­se­vol. Gua­nya­dora del Premi Quim Masó 2022, se ser­veix amb tres actors en estat de gràcia (amar­gat d’èxit el Xavi d’Ivan Benet, fra­cas­sat l’Hèctor de Nor­bert Martínez i xim­plet el Llo­renç d’Ernest Ville­gas). La direcció de Xavi Ricart busca els con­tras­tos entre el per­so­nat­ges i poten­cia la bara­lla tapada durant dècades. L’alarma s’activa quan una tem­pesta deixa al des­co­bert una pista, de la qual s’havien con­ju­rat no par­lar mai més. Però ara res­sor­geix per impe­ra­tiu vital. Borràs des­criu uns per­so­nat­ges per­de­dors com a La dona del ter­cer segona, però ara empel­tats en la rura­li­tat de la Cata­lu­nya inte­rior. Els pro­ta­go­nis­tes no saben com enfo­car la vida. L’èxit labo­ral o fami­liar són escuts que un uti­litza per para­pe­tar-se. Al final, el que compta és la lli­ber­tat d’aquell irlandès a qui tot­hom repu­di­ava perquè segu­ra­ment la seva lli­ber­tat supu­rava enveja veïnal. Borràs ima­gina l’ambi­ent d’un pub irlandès en aquest obra­dor de cer­vesa arte­sana. Els seus per­so­nat­ges callen molt més, que no pas els de McP­her­son de La presa. Pren la fórmula Pin­ter d’insi­nuar amb els silen­cis (Vells temps).

Sud. Ada Vilaró furga ben endins, en un cant que va de la super­vivència de la natura, de la paròdia dels nega­ci­o­nis­tes del canvi climàtic, i que ara fa un gir cap a la seva bio­gra­fia, un cant que és de nou exem­ple com a 360 grams. La seva accep­tació cal­mosa dels ava­tars de la vida con­vida a abai­xar els rit­mes, a per­ce­bre l’aire als pul­mons, a recon­nec­tar amb les plan­tes.