Teràpia accelerada

Hi ha una certa tradició punk a Terrassa, la ciutat dels clàssics Código Neurótico, un power trio de guitarra, baix i bateria, com també ho és Família Fracàs, un dels grups que formen part de la nova escena punk terrassenca juntament amb Les Buch i altres formacions. Fins i tot hi trobem connexions intergeneracionals: Xavi, el baixista de Família Fracàs, havia estat pipa de Cógido Neurótico en alguns dels seus concerts. Pol (guitarra) i Guille (bateria) completen aquest trio, que fa una música accelerada i divertida, però també implacablement crítica, seguint el bon exemple dels seus admirats Toy Dolls. I ho fan en català, una llengua que ha guanyat terreny en els últims anys dins l’escena punk i hardcore gràcies, sobretot, a l’èxit de bandes com ara Crim.

Els tres components de Família Fracàs provenen de Sigelpa, banda de punk folk irlandès que va funcionar durant deu anys (2008-2018) i que va arribar a fer alguna gira europea, a més de publicar un parell d’àlbums. “A Sigelpa érem set músics i, amb Família Fracàs, necessitàvem passar a una formació més reduïda, de tres instrumentistes, i tots tres cantem”, expliquen. Van trobar el nom en un cementiri francès, on hi havia el panteó d’una família anomenada Fracas, que els va resultar molt inspirador. “Som una família triada i assumim el fracàs com a nostre. També la idea de família era una manera de subratllar que la unió fa la força i que la família i els amics són la nostra última defensa contra el capitalisme salvatge. Som plenament conscients que fent aquest tipus de música no arribarem a les masses, però ens és ben igual: no canviarem per tenir més públic.”

No van començar bé: un parell de dies abans del dilluns en què havien d’entrar a l’estudi per gravar el seu primer disc, es va decretar el confinament per la pandèmia. A pesar de tot, el disc en qüestió, Problemes del Primer Món (Tropical Riot Records) va acabar sortint aquell fatídic 2020. Evidentment, durant aquell any i el següent no van poder fer gaires concerts i els pocs que van fer, a sobre, amb restriccions.

Ara, tres anys i uns quants concerts després, Família Fracàs ha publicat el seu segon àlbum, l’impetuós Passaport enlloc . Gravat i mesclat a l’EM Estudi de Terrassa per Xavi Escribano i masteritzat a Ultramarinos per Víctor Garcia, el disc inclou deu temes –comptant una Introducció i una Outroducció Enlloc–, la majoria dels quals duren dos minuts i escaig, tenen un ritme accelerat i títols com ara Atracar un banc, Punk rock sostenible, Treballar és de pobres, Quan sigui vell, Roba, amiga i la “poètica” M’agrada quan et separes perquè estàs com present. “Són lletres escrites sempre des de la ironia. Tots tres passem dels 30 anys i, com molta gent de la nostra generació, ens trobem en una situació ultraprecària: ens roben per dalt i per baix”, diuen. I hi afegeixen: “No canviarem el món, però parlar i cantar sobre els problemes és un primer pas per resoldre’ls i alguna cosa fa... És la nostra teràpia.” I en directe completen la teràpia “amb molts salts i fent el pallasso”, però intentant, també, “sonar com al disc ”.