Teràpia accelerada

Hi ha una certa tra­dició punk a Ter­rassa, la ciu­tat dels clàssics Código Neurótico, un power trio de gui­tarra, baix i bate­ria, com també ho és Família Fracàs, un dels grups que for­men part de la nova escena punk ter­ras­senca jun­ta­ment amb Les Buch i altres for­ma­ci­ons. Fins i tot hi tro­bem con­ne­xi­ons inter­ge­ne­ra­ci­o­nals: Xavi, el bai­xista de Família Fracàs, havia estat pipa de Cógido Neurótico en alguns dels seus con­certs. Pol (gui­tarra) i Gui­lle (bate­ria) com­ple­ten aquest trio, que fa una música acce­le­rada i diver­tida, però també impla­ca­ble­ment crítica, seguint el bon exem­ple dels seus admi­rats Toy Dolls. I ho fan en català, una llen­gua que ha gua­nyat ter­reny en els últims anys dins l’escena punk i hard­core gràcies, sobre­tot, a l’èxit de ban­des com ara Crim.

Els tres com­po­nents de Família Fracàs pro­ve­nen de Sigelpa, banda de punk folk irlandès que va fun­ci­o­nar durant deu anys (2008-2018) i que va arri­bar a fer alguna gira euro­pea, a més de publi­car un parell d’àlbums. “A Sigelpa érem set músics i, amb Família Fracàs, neces­sitàvem pas­sar a una for­mació més reduïda, de tres ins­tru­men­tis­tes, i tots tres can­tem”, expli­quen. Van tro­bar el nom en un cemen­tiri francès, on hi havia el panteó d’una família ano­me­nada Fra­cas, que els va resul­tar molt ins­pi­ra­dor. “Som una família tri­ada i assu­mim el fracàs com a nos­tre. També la idea de família era una manera de subrat­llar que la unió fa la força i que la família i els amics són la nos­tra última defensa con­tra el capi­ta­lisme sal­vatge. Som ple­na­ment cons­ci­ents que fent aquest tipus de música no arri­ba­rem a les mas­ses, però ens és ben igual: no can­vi­a­rem per tenir més públic.”

No van començar bé: un parell de dies abans del dilluns en què havien d’entrar a l’estudi per gra­var el seu pri­mer disc, es va decre­tar el con­fi­na­ment per la pandèmia. A pesar de tot, el disc en qüestió, Pro­ble­mes del Pri­mer Món (Tro­pi­cal Riot Records) va aca­bar sor­tint aquell fatídic 2020. Evi­dent­ment, durant aquell any i el següent no van poder fer gai­res con­certs i els pocs que van fer, a sobre, amb res­tric­ci­ons.

Ara, tres anys i uns quants con­certs després, Família Fracàs ha publi­cat el seu segon àlbum, l’impetuós Pas­sa­port enlloc . Gra­vat i mes­clat a l’EM Estudi de Ter­rassa per Xavi Escri­bano i mas­te­rit­zat a Ultra­ma­ri­nos per Víctor Gar­cia, el disc inclou deu temes –comp­tant una Intro­ducció i una Outro­ducció Enlloc–, la majo­ria dels quals duren dos minuts i escaig, tenen un ritme acce­le­rat i títols com ara Atra­car un banc, Punk rock sos­te­ni­ble, Tre­ba­llar és de pobres, Quan sigui vell, Roba, amiga i la “poètica” M’agrada quan et sepa­res perquè estàs com pre­sent. “Són lle­tres escri­tes sem­pre des de la iro­nia. Tots tres pas­sem dels 30 anys i, com molta gent de la nos­tra gene­ració, ens tro­bem en una situ­ació ultra­precària: ens roben per dalt i per baix”, diuen. I hi afe­gei­xen: “No can­vi­a­rem el món, però par­lar i can­tar sobre els pro­ble­mes és un pri­mer pas per resol­dre’ls i alguna cosa fa... És la nos­tra teràpia.” I en directe com­ple­ten la teràpia “amb molts salts i fent el pallasso”, però inten­tant, també, “sonar com al disc ”.