DANIEL STEEGMANN MANGRANÉ
ARTISTA
“A l’arrel de l’art no hi ha un jo, sinó un nosaltres”
EN COL·LABORACIÓ
“Per a mi és important treballar en col·laboració amb científics, filòsofs enginyers…, que tenen altres formes de resoldre els problemes”L’ART ENS TRANSFORMA
“Un museu ha de ser un lloc on la nostra relació amb els objectes, les emocions i les idees es transformi i afecti la nostra visió de la realitat”Daniel Steegmann Mangrané (1977) va créixer a Barcelona, però fa més de vint anys que viu i treballa a Rio de Janeiro. Multidisciplinària, amb la naturalesa com a motiu central i una mirada ecologista, l’obra de l’artista planteja una cosmovisió holística que apunta a la interdependència entre tots els éssers humans i no humans que habiten el món. Influïda per les cosmologies ameríndies, la seva creació pretén desdibuixar un seguit de dualismes que articulen el pensament occidental modern (ment-cos, natura-cultura, subjecte-objecte...), responsables, segons l’artista, de molts dels mals que patim com a societat. Fins al 20 de maig del 2024, el MACBA acull Una fulla al lloc de l’ull, primera retrospectiva de l’obra de Mangrané. Escultures, hologrames, fotografies, aquarel·les, instal·lacions... l’exposició aplega el treball de vint-i-cinc anys de l’artista articulat en una xarxa d’obres que ens convida a endinsar-nos-hi sensorialment i intel·lectualment, amb cos i ànima.
Va néixer i créixer a Catalunya, però fa vint anys que es va traslladar al Brasil. La selva tropical és protagonista d’alguns dels treballs exposats. Quina concepció de la selva dona origen a aquestes obres?
Per a mi, la selva ha estat objecte de fascinació des que era petit i volia ser biòleg. Em sembla fascinant que l’exuberància de la selva sigui, de fet, fruit de l’escassetat de nutrients, llum i aigua. El terra de la selva és arenós i li falta nitrogen, i la copa dels arbres és tan densa que la llum i l’aigua mai arriben a terra. El que torna la selva tan verdejant i fèrtil són els milers d’interaccions metabòliques de totes les entitats biòtiques i abiòtiques que la componen, en total i completa interdependència. Per això és tan difícil de restaurar un cop tallada, i tan importants els esforços per protegir-la. Un bosc no és únicament un conjunt d’arbres, sinó la constant i completa interacció de totes les espècies i l’ambient que el componen, on cada espècie és dependent dels processos metabòlics de les altres. No se m’acudeix millor model per pensar com ha de créixer un cos de treball, una exposició o també una ciutat, o una societat.
La seva obra representa una crítica al sistema d’oposicions ontològiques a partir de les quals entenem el món a Occident (ment-cos, natura-cultura, objecte-subjecte). Les peces de la retrospectiva pretenen qüestionar i fer més difusos els límits entre aquests dualismes. Ens en pot parlar?
Fa massa temps que entenem el món a partir d’un sistema d’oposicions ontològiques que no només són falses, sinó moralment jeràrquiques, fent-nos entendre que la ment és més important que el cos, que els subjectes tenen més agència que els objectes o que la cultura és més elaborada que la natura. Ens hem cregut tant aquesta visió del món que ens hem separat de la natura, fins al punt que hem cregut que la podem explotar i destruir sense destruir-nos a nosaltres mateixos. Necessitem urgentment un nou paradigma cultural que reconegui que tot està entrellaçat i que tot és interdependent.
En algunes obres (penso especialment en Phasmides, o 16mm) hi ha una correspondència semàntica i poètica entre el motiu, el suport o el material que tria per dur-les a terme i l’execució, el procés de treball. Les tres parts estan imbricades i donen el sentit total a la peça. Pot parlar-nos d’aquest gest? Representa també una manera de mostrar la interdependència entre les diferents parts (processos, materials) que configuren l’obra d’art?
Cada idea té un mitjà adequat per expressar-se, i la correspondència entre concepte, mitjà i realització és part de la bellesa de l’obra. A mi, particularment, m’agrada sempre trobar-me a l’inici d’un procés, fer i provar coses que no sé fer; que cada obra que faig sigui un descobriment de llocs desconeguts. En aquest sentit, per a mi és molt important treballar en col·laboració, amb enginyers, científics, filòsofs… que tenen altres formes de resoldre els problemes plantejats, i l’input creatiu dels quals és fonamental per a l’obra final. Existeix un mite de l’artista com a geni individual, però aquesta és una visió romanitzada, falsa i, francament, poc interessant. Per fer art són necessàries moltíssimes aliances, converses, ajudes, empentes, complicitats, que és el que fa que el procés valgui la pena. La paraula essencial que es troba a l’arrel de l’existència de l’art no és jo, sinó nosaltres.
Considera que el més important de l’obra (que mai existeix com a totalitat aïllada) és la trobada amb ella, l’experiència que en tenim. Per a vostè, l’experiència de l’obra és una experiència corporal completa. Per què és rellevant el cos de l’espectador en la seva proposta?
No existeix una ment sense un cos, o un raciocini sense emoció. A les meves exposicions vull prendre tota l’atenció, tot el compromís, tot el cos i tots els pensaments de l’espectador. Penso profundament en com puc accentuar l’experiència i com puc robar-li la màxima quantitat de temps i atenció. No vull dir això a la manera de Bruce Nauman (“Presta atenció, fill de puta!”). El que estic intentant dir és que també penses amb tots els teus sentits, sentiments i emocions. Penses amb el teu cos i amb el teu moviment, i com diu la ballarina Yvonne Rainer, la ment és un múscul. Canviant les condicions del cos de l’espectador, pots canviar el seu estat d’ànim, la seva manera d’actuar o interactuar, la seva percepció de l’espai i l’escala. Ser capaç d’aquestes transformacions és el que fa que el mitjà de l’exposició sigui tan ric.
L’obra Paisatge de possibilitats funciona a la vegada com a obra en si mateixa i com a base i escenografia per a les altres obres. Parli’ns d’aquesta obra d’obres que articula l’exposició.
Paisatge de possibilitats és un exemple d’això que ara deia: la sala es troba tota banyada de llum blava, i gespa artificial també blava cobreix una elevació topogràfica, bastant gentil, però prou pronunciada per tal que el visitant es torni conscient del moviment del seu cos per l’espai. L’obra acull no només les altres obres de la sala, sinó també els visitants, que tant poden circular-hi com estirar-s’hi. Les possibilitats que acull aquest paisatge són enormes perquè, com diu Spinoza, ningú és capaç de saber de què és capaç un cos: un cos no es defineix per la seva pertinença a una espècie, sinó pels afectes dels quals és capaç, per la seva potència, pels llindars sempre mòbils del territori que habita.
Li hem sentit a dir que el que passa mentre som al museu no és tan important com el que passa quan sortim del museu i ens enfrontem de nou a la realitat. Què espera que passi, quan sortim d’aquesta exposició?
L’art té la capacitat de configurar la nostra relació amb el món. Per a mi, els museus no poden ser només llocs on s’exposen artefactes en condicions més o menys ideals per a la seva conservació. Un museu ha de ser un lloc on la nostra relació amb els objectes, les emocions i les idees es transformi, afectant en conseqüència la nostra visió de la realitat. El que voldria que passés sortint d’aquesta exposició és que reconeguem (o estiguem més inclinats a reconèixer) com totes les coses estan relacionades i són interdependents, i com nosaltres formem part d’aquest tot.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar.
Vull ser usuari subscriptor.
Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.