UNA HISTÒRIA MERAVELLOSA

Josep Piera (1947) ha rebut el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2023, en part, pel conjunt de la seva obra narrativa, pels dietaris de viatges d’una gran bellesa i per les memòries d’una claror abismal. Els primers llibres de poemes van ser escrits en castellà entre el 1971 i el 1974. Tota la seva obra, que després va escriure en català, ha quedat recollida en un títol imprescindible: Poesia Completa 1971-2018 (Institució Alfons el Magnànim, 2018). El seu trajecte va ser vital. Va obtenir, ben aviat, el Premi Carles Riba 1979 pel recull El somriure de l’herba (Proa, 1980). A partir d’aquí, lentament, va ampliar el seu registre cap a la narrativa. El cingle verd (Destino, 1982) és un dietari intimista sobre vivències, lectures i reflexions literàries, amb fragments antològics. L’estiu grec (Destino,1985) narra un viatge fantàstic, emocional, per les illes gregues “on els homes somiaven els déus”. Una altra fita literària, Un bellíssim cadàver barroc (Edicions 62, 1987), possiblement, un dels seus millors llibres, ens parla de la seva estada a Nàpols com a lector de català a la càtedra, coneixent “la ciutat com qui llegeix un llibre”.

La seva part memorística queda il·luminada a Puta postguerra (Edicions 62, 2007), en què descriu els seus estius d’infància, la seva creixença i la seva adolescència, amb un llenguatge ric i àgil, entre cingleres i baladres. Els fantàstics setanta aplega dos volums. El primer (Els fantàstics setanta 1969-1974) es va publicar en plena pandèmia i lentament s’ha anat fent un lloc en la bibliografia memorística del seu país, del nostre país. És un llibre acotat, sintètic, centrat en un període de canvis, amb diversos conflictes d’identitat, cada cop més abismals, manin les dretes o les esquerres. Josep Piera comença a escriure aquestes memòries l’any 2017. Hi ha una distància insalvable. Mig segle, com si fossin cinc hores o fossin nou mesos. La distància sempre acaba sent la mateixa en el moment que te’n separes. La distància no es pot recuperar, i per això, existeix la memòria. La perspectiva dels canvis oferts en els darrers cinquanta anys és una de les peces angulars d’aquestes memòries. Ell mateix ho confessa, escriu contra l’oblit. “Soc el cos que en fa.” És una narrativa al servei del sentit poètic, de les paraules flueixen i van teixint el temps.

Recorda, especialment, com va conèixer la seva companya, Marifé, a la Universitat de València, l’estiu del 1969, i com es van instal·lar a la Drova, el 1974. “Qui soc, ho dec en molta i bona part a ella.” També ens parla de teatre, dels seus inicis, en una companyia amateur, descrivint els ambients culturals de la Safor i els seus amics. “Va ser el primer valencianista que vaig conèixer.”

Aquestes memòries es converteixen en un referent sobre com es previu la història cultural d’un país. “Ningú no m’havia ensenyat com s’havia d’escriure (en català).” “La gent solia dir que el valencià no tenia gramàtica.” És així com ens parla de les dificultats que va tenir per superar tots aquests embulls. “A casa meva no hi havia llibres ni al moble de la sala d’estar.” També ens parla de la descoberta de la sexualitat, de les seves primeres grans referències literàries (André Gide, per exemple), dels seus primers viatges, de les primeres trobades amb poetes (Vicente Alexandre, Francisco Brines, Jaime Siles, Marc Granell, Juan Gil-Albert). Ens demostra com la cultura s’acaba transmetent a partir d’un amic, d’una llibreria, d’un cine club, d’un recital, d’una representació teatral, d’una revista, d’una conversa de cafè. És així com es transmet la cultura, fent comunitat. Sense comunitat, no quedarà res.