SOTA LA INFLUÈNCIA DE ROBERTO BOLAÑO

Prèviament a l’aparició dels títols de crèdit, Sobre todo de noche es presenta amb una cita d’Amuleto, de Roberto Bolaño, reproduïda sobre un fons aquàtic: “Esta será una historia de terror. Será una historia policíaca, un relato de serie negra y de terror. Pero no lo parecerá. No lo parecerá porque soy yo la que lo cuenta. Soy yo la que habla y por eso no lo parecerá. Pero en el fondo es la historia de un crimen atroz.”

La veu narrativa d’Amuleto correspon a un personatge anomenat Auxilio Lacouture, que rememora la seva vida amagant-se en uns lavabos de la Facultat de Lletres de la UNAM, a Ciutat de Mèxic, mentre la ciutat universitària és ocupada per l’exèrcit: l’escriptor xilè evoca com, el 18 de setembre del 1968, va reprimir-se el moviment estudiantil (es van arribar a arrestar 1.500 persones, entre les quals no només estudiants, sinó també docents i administratius del centre) com a precedent de la massacre perpetrada poc després a la plaça de les Tres Culturas. Com és propi de Bolaño, Amuleto és un relat farcit de referències literàries i fins metaliteràries, però té una intencionalitat política.

En el cas de Sobre todo de noche, en què també hi palpita la literatura a través de cartes amb una funció narrativa i dramàtica, hi ha una dimensió metacinematogràfica amb una barreja de gèneres (del polar fins al melodrama, passant pel musical i, certament, pel terror) transfigurats per la mirada autoral del director Víctor Iriarte (Bilbao, 1976), que aporta el seu primer llargmetratge de ficció després d’haver realitzat diversos curts i un film experimental de caràcter autobiogràfic, Invisible, amb moltes imatges tan fantasmals que no es veuen. Tanmateix, Sobre todo de noche també vol ser una pel·lícula política fent present el robatori de nadons a l’Estat espanyol. Tal barbàrie va començar als inicis del franquisme com una manera de punir les dones republicanes, moltes de les quals van ser assassinades després de parir els seus fills entregats a matrimonis del règim, però s’ha de dir que es va mantenir com una forma de negoci criminal perpetrat en clíniques (moltes de les quals en mans religioses) i tan aprofitat com emparat per gent amb poder, fins a, com a mínim, l’any 1990. Unes imatges documentals dels anys de la Transició suggereixen una crítica respecte a com no va fer-se net del franquisme en tants d’aspectes. De fet, la història que explica la pel·lícula té una temporalitat incerta i podria arribar a datar-se en l’actualitat: una manera de dir que hi ha crims que, causant dolors que duren, no haurien de prescriure.

La història de Sobre todo de noche és la d’una dona (Vera) que va tenir un fill que, en no poder-se’n fer càrrec, va donar en adopció: quan va intentar saber-ne, va adonar-se que no constava enlloc que en fos la mare; la d’una altra dona (Cora) que va adoptar-lo creient que la mare biològica havia mort, i també la del fill (Egoz) de totes dues. La Vera (esplèndida Lola Dueñas) té una vida secreta com a lladre (el polar), una forma de venjar-se dels poderosos (hi apareix assenyalada la figura d’un jutge) que actuen amb tota impunitat: una venjança pròpia i en nom de tantes dones que, com diu, són víctimes oblidades i esborrades de la història: “L’únic que no han pogut arrabassar-me és la meva història i com l’explico.” La Vera aconsegueix, però, localitzar el seu fill (Manuel Egozkue) i el convoca, com també a la mare adoptiva (Ana Torrent, també extraordinària, interpretant una pianista: una apertura al musical, també present en una estructura amb repeticions), a una cita en un lloc de Portugal on poder perpetrar una venjança definitiva, però també on poder reconciliar-se amb la vida a través de l’estima. I és així que aquest film tan íntim com polític es fa commovedor en una decantació cap al melodrama tan bella i estranya com la resta.