SOTA LA INFLUÈNCIA DE ROBERTO BOLAÑO

Prèvia­ment a l’apa­rició dels títols de crèdit, Sobre todo de noche es pre­senta amb una cita d’Amu­leto, de Roberto Bolaño, reproduïda sobre un fons aquàtic: “Esta será una his­to­ria de ter­ror. Será una his­to­ria policíaca, un relato de serie negra y de ter­ror. Pero no lo pare­cerá. No lo pare­cerá por­que soy yo la que lo cuenta. Soy yo la que habla y por eso no lo pare­cerá. Pero en el fondo es la his­to­ria de un cri­men atroz.”

La veu nar­ra­tiva d’Amu­leto cor­res­pon a un per­so­natge ano­me­nat Auxi­lio Lacou­ture, que reme­mora la seva vida ama­gant-se en uns lava­bos de la Facul­tat de Lle­tres de la UNAM, a Ciu­tat de Mèxic, men­tre la ciu­tat uni­ver­sitària és ocu­pada per l’exèrcit: l’escrip­tor xilè evoca com, el 18 de setem­bre del 1968, va repri­mir-se el movi­ment estu­di­an­til (es van arri­bar a arres­tar 1.500 per­so­nes, entre les quals no només estu­di­ants, sinó també docents i admi­nis­tra­tius del cen­tre) com a pre­ce­dent de la mas­sa­cre per­pe­trada poc després a la plaça de les Tres Cul­tu­ras. Com és propi de Bolaño, Amu­leto és un relat far­cit de referències literàries i fins meta­li­teràries, però té una inten­ci­o­na­li­tat política.

En el cas de Sobre todo de noche, en què també hi pal­pita la lite­ra­tura a través de car­tes amb una funció nar­ra­tiva i dramàtica, hi ha una dimensió meta­ci­ne­ma­togràfica amb una bar­reja de gèneres (del polar fins al melo­drama, pas­sant pel musi­cal i, cer­ta­ment, pel ter­ror) trans­fi­gu­rats per la mirada auto­ral del direc­tor Víctor Iri­arte (Bil­bao, 1976), que aporta el seu pri­mer llarg­me­tratge de ficció després d’haver rea­lit­zat diver­sos curts i un film expe­ri­men­tal de caràcter auto­bi­ogràfic, Invi­si­ble, amb mol­tes imat­ges tan fan­tas­mals que no es veuen. Tan­ma­teix, Sobre todo de noche també vol ser una pel·lícula política fent pre­sent el roba­tori de nadons a l’Estat espa­nyol. Tal barbàrie va començar als ini­cis del fran­quisme com una manera de punir les dones repu­bli­ca­nes, mol­tes de les quals van ser assas­si­na­des després de parir els seus fills entre­gats a matri­mo­nis del règim, però s’ha de dir que es va man­te­nir com una forma de negoci cri­mi­nal per­pe­trat en clíniques (mol­tes de les quals en mans reli­gi­o­ses) i tan apro­fi­tat com empa­rat per gent amb poder, fins a, com a mínim, l’any 1990. Unes imat­ges docu­men­tals dels anys de la Tran­sició sug­ge­rei­xen una crítica res­pecte a com no va fer-se net del fran­quisme en tants d’aspec­tes. De fet, la història que explica la pel·lícula té una tem­po­ra­li­tat incerta i podria arri­bar a datar-se en l’actu­a­li­tat: una manera de dir que hi ha crims que, cau­sant dolors que duren, no hau­rien de pres­criure.

La història de Sobre todo de noche és la d’una dona (Vera) que va tenir un fill que, en no poder-se’n fer càrrec, va donar en adopció: quan va inten­tar saber-ne, va ado­nar-se que no cons­tava enlloc que en fos la mare; la d’una altra dona (Cora) que va adop­tar-lo cre­ient que la mare biològica havia mort, i també la del fill (Egoz) de totes dues. La Vera (esplèndida Lola Dueñas) té una vida secreta com a lla­dre (el polar), una forma de ven­jar-se dels pode­ro­sos (hi apa­reix asse­nya­lada la figura d’un jutge) que actuen amb tota impu­ni­tat: una ven­jança pròpia i en nom de tan­tes dones que, com diu, són vícti­mes obli­da­des i esbor­ra­des de la història: “L’únic que no han pogut arra­bas­sar-me és la meva història i com l’explico.” La Vera acon­se­gueix, però, loca­lit­zar el seu fill (Manuel Egozkue) i el con­voca, com també a la mare adop­tiva (Ana Tor­rent, també extra­or­dinària, inter­pre­tant una pia­nista: una aper­tura al musi­cal, també pre­sent en una estruc­tura amb repe­ti­ci­ons), a una cita en un lloc de Por­tu­gal on poder per­pe­trar una ven­jança defi­ni­tiva, però també on poder recon­ci­liar-se amb la vida a través de l’estima. I és així que aquest film tan íntim com polític es fa com­mo­ve­dor en una decan­tació cap al melo­drama tan bella i estra­nya com la resta.