PROSTITUTES A LA CASA DE MACIÀ

Perquè un emplaçament sigui con­si­de­rat com a lloc històric per orga­nit­za­ci­ons inter­na­ci­o­nals com la UNESCO o ICO­MOS hi han d’haver pas­sat fets impor­tants. També ho diu l’arti­cle setè de la llei del patri­moni cul­tu­ral català , que aporta una defi­nició que qua­dra a la per­fecció amb tot el que ha vist i vis­cut la casa (i la finca) que la família del pre­si­dent Fran­cesc Macià tenia a Vall­ma­nya, a Alcarràs. Un lli­bre aca­bat de sor­tir del forn demos­tra que l’edi­fici no només és impor­tant perquè el pre­si­dent hi pas­sava llar­gues esta­des per des­can­sar, sinó que també hi va fer tro­ba­des polítiques i recep­ci­ons d’alta volada, entre­vis­tes i altres ini­ci­a­ti­ves vin­cu­la­des a l’acció de govern del país. Si féssim un símil amb els Estats Units, era el seu Camp David, sal­vant totes les distàncies.

Però no només això. A Cal Macià de Vall­ma­nya la història agafa una dimensió local i naci­o­nal encara més gegan­tina. Per començar, la finca és un lloc clau per expli­car la revo­lució agrícola que van viure Ponent i la Franja a ini­cis del segle XX, amb l’arri­bada de l’aigua del Canal d’Aragó i Cata­lu­nya , un fet en què Macià va jugar un paper deter­mi­nant. Bona part de la fruita que avui es cull al Baix Segre i es menja a Bar­ce­lona li devem al pre­si­dent. I més. Macià va hipo­te­car la finca per cos­te­jar l’alçament frus­trat de Prats de Molló , pen­sat per acon­se­guir la inde­pendència de Cata­lu­nya. I encara més. En aca­bar la Guerra Civil, Vall­ma­nya no només va esde­ve­nir lloc de puni­ment i càstig en esde­ve­nir presó, sinó que va eri­gir-se en un exem­ple para­digmàtic del que és la repressió per la con­fis­cació de la finca i les mul­tes ele­vadíssi­mes que van impo­sar-se a la família del pre­si­dent. Abans, tan­ma­teix, va pro­duir-se un fet inco­ne­gut que ha sor­tit a la llum amb la publi­cació de l’esmen­tat lli­bre: els naci­o­nals van ins­tal·lar-hi un lloc d’esbar­gi­ment amb pros­ti­tu­tes mar­ro­qui­nes per satis­fer les neces­si­tats dels sol­dats moros de Franco i els coman­da­ments mili­tars afri­ca­nis­tes. Podria con­ti­nuar amb la llista de fets històrics que con­tri­bu­ei­xen a fer que Cal Macià sigui un lloc fona­men­tal de memòria del país, però no ho faré. Lle­gei­xin el lli­bre i se’n faran una idea.

Als que ens dedi­quem al patri­moni se’ns fa incom­pren­si­ble que la Gene­ra­li­tat, avui gover­nada pel par­tit de Macià i Com­panys, hagi rebut­jat decla­rar Bé Cul­tu­ral d’Interès Naci­o­nal (BCIN) aquest encla­va­ment pri­mor­dial de la història de Cata­lu­nya. I no només això, sinó que la ins­ti­tució hagi pujat al carro dels nega­ci­o­nis­tes que s’esfor­cen a des­vin­cu­lar la casa de la figura del pre­si­dent. També ens costa enten­dre que si l’Arc d’Adar , a Llar­de­cans, i el Molí d’Alfarràs han estat reco­ne­guts com a BCIN, monu­ments del Segrià molt merei­xe­dors d’estima i valo­ració que ni de bon tros tenen la trans­cendència històrica de Vall­ma­nya, l’única casa con­ser­vada del pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat no hagi de rebre idèntica dis­tinció. En canvi, sí que la va rebre l’any pas­sat la cape­lla de Sant Andreu de Palo­mar, vin­cu­lada a l’esclat de la revolta de la guerra dels Sega­dors, atès que el govern va con­si­de­rar que era un monu­ment “por­ta­dor de valors històrics, cul­tu­rals i soci­als relle­vants”. Digueu-me mal­fiat, però que aquesta cape­lla es trobi a Bar­ce­lona segu­ra­ment hi va aju­dar. I que consti que el meu plany no res­pon a una manca d’auto­es­tima de la qual sem­pre se’ns acusa, als llei­da­tans, sinó al greu dese­qui­li­bri que s’observa a la llista cata­lana dels BCIN, en què el Segrià seria una terra gai­rebé erma d’edi­fi­cis decla­rats si no fos per aquell cèlebre decret de Franco del 1949 que pro­te­gia tots els cas­tells espa­nyols. Encara li hau­rem de donar les gràcies.