PROSTITUTES A LA CASA DE MACIÀ

Perquè un emplaçament sigui considerat com a lloc històric per organitzacions internacionals com la UNESCO o ICOMOS hi han d’haver passat fets importants. També ho diu l’article setè de la llei del patrimoni cultural català , que aporta una definició que quadra a la perfecció amb tot el que ha vist i viscut la casa (i la finca) que la família del president Francesc Macià tenia a Vallmanya, a Alcarràs. Un llibre acabat de sortir del forn demostra que l’edifici no només és important perquè el president hi passava llargues estades per descansar, sinó que també hi va fer trobades polítiques i recepcions d’alta volada, entrevistes i altres iniciatives vinculades a l’acció de govern del país. Si féssim un símil amb els Estats Units, era el seu Camp David, salvant totes les distàncies.

Però no només això. A Cal Macià de Vallmanya la història agafa una dimensió local i nacional encara més gegantina. Per començar, la finca és un lloc clau per explicar la revolució agrícola que van viure Ponent i la Franja a inicis del segle XX, amb l’arribada de l’aigua del Canal d’Aragó i Catalunya , un fet en què Macià va jugar un paper determinant. Bona part de la fruita que avui es cull al Baix Segre i es menja a Barcelona li devem al president. I més. Macià va hipotecar la finca per costejar l’alçament frustrat de Prats de Molló , pensat per aconseguir la independència de Catalunya. I encara més. En acabar la Guerra Civil, Vallmanya no només va esdevenir lloc de puniment i càstig en esdevenir presó, sinó que va erigir-se en un exemple paradigmàtic del que és la repressió per la confiscació de la finca i les multes elevadíssimes que van imposar-se a la família del president. Abans, tanmateix, va produir-se un fet inconegut que ha sortit a la llum amb la publicació de l’esmentat llibre: els nacionals van instal·lar-hi un lloc d’esbargiment amb prostitutes marroquines per satisfer les necessitats dels soldats moros de Franco i els comandaments militars africanistes. Podria continuar amb la llista de fets històrics que contribueixen a fer que Cal Macià sigui un lloc fonamental de memòria del país, però no ho faré. Llegeixin el llibre i se’n faran una idea.

Als que ens dediquem al patrimoni se’ns fa incomprensible que la Generalitat, avui governada pel partit de Macià i Companys, hagi rebutjat declarar Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN) aquest enclavament primordial de la història de Catalunya. I no només això, sinó que la institució hagi pujat al carro dels negacionistes que s’esforcen a desvincular la casa de la figura del president. També ens costa entendre que si l’Arc d’Adar , a Llardecans, i el Molí d’Alfarràs han estat reconeguts com a BCIN, monuments del Segrià molt mereixedors d’estima i valoració que ni de bon tros tenen la transcendència històrica de Vallmanya, l’única casa conservada del president de la Generalitat no hagi de rebre idèntica distinció. En canvi, sí que la va rebre l’any passat la capella de Sant Andreu de Palomar, vinculada a l’esclat de la revolta de la guerra dels Segadors, atès que el govern va considerar que era un monument “portador de valors històrics, culturals i socials rellevants”. Digueu-me malfiat, però que aquesta capella es trobi a Barcelona segurament hi va ajudar. I que consti que el meu plany no respon a una manca d’autoestima de la qual sempre se’ns acusa, als lleidatans, sinó al greu desequilibri que s’observa a la llista catalana dels BCIN, en què el Segrià seria una terra gairebé erma d’edificis declarats si no fos per aquell cèlebre decret de Franco del 1949 que protegia tots els castells espanyols. Encara li haurem de donar les gràcies.