Crítica
UN ERROR DE DÉU
Primo Levi (1919-1987), d’origen jueu, és un dels grans escriptors italians, reconegut per donar veu a la memòria de l’Holocaust. Si això és un home (1947) està considerada com una de les obres més importants del segle XX. Es va llicenciar en ciències químiques a la Universitat de Torí (1941). En plena guerra mundial, com a partisà, enrolat en la resistència, va ser capturat al nord d’Italià i deportat als camps d’extermini nazis el 1944. La seva crònica sobre els fets representa un testimoni de valor i supervivència. Va escriure altres obres significatives sobre Auschwitz: La treva (1963) i Els enfonsats i els salvats (1986), publicades i traduïdes per Edicions 62. Va morir en caure per les escales de casa seva, sense que s’hagin pogut saber més detalls sobre el succés.
Tal com passa amb altres grans escriptors, la seva obra poètica no és gaire coneguda. Per això, cal remarcar l’esforç de Jardins de Samarcanda i la traducció d’Eloi Creus. El títol original, Ad ora incerta, es va publicar el 1984, per l’editorial Garzanti. Recull tota l’obra que va escriure al llarg de 50 anys. En el pròleg, confessava que “la poesia va néixer certament abans de la prosa”. Per afegir-hi: “Llegeixo poca poesia d’altri, no crec en la sacralitat de l’art.” Seria tot un debat: el caràcter sagrat de la literatura.
En els primers poemes quan parla d’una xemeneia, del fum negre, tòxic, “que tem el vent”, et transporta emocionalment a l’infern. El lloc exacte no importa gaire, és l’emoció la que preval i previu en un poema. La poesia no és un lloc, la poesia és un cos, un cos que de vegades gaudeix i d’altres pateix. Primo Levi descriu paisatges lluminosos, de la natura, per fixar la importància que té l’aire i el sol. El seu primer poema va ser escrit el febrer del 1943. Narra les anades i vingudes de les ànimes, amb les seves petites tragèdies i alegries que equilibren les ciutats d’una manera inexacta, com si en una ciutat no pogués existir l’amor sense tristesa, o la fatiga “sense la pols apagada dels carrers”.
És conscient que les coses són com són, que no cal qüestionar-les per poder-les entendre, que les coses van ser tal “com varen ser un dia”, advertint que no és gens fàcil explicar com van ser. En altres composicions, hi ha una voluntat de viure, de superar la desfeta, de “poder una vegada més, plegats, caminar lliures sota el sol”. És una poesia dura, colpidora, que il·lumina el que va viure, tota la immundícia com una forma de superació. En el poema Shema (que en hebreu significa escola), s’adreça a les persones que viuen, que poden viure amb “un plat calent i unes cares amigues” quan tornen a casa. “Considereu si això és un home, que treballa en el fang, que no coneix la pau.”
Els seus primers poemes ens remeten al captiveri, a la barbàrie que van haver de patir ell i milions de persones condemnades a la visió final del parricida. És així com la poesia de Primo Levi s’escapa, vol deixar de ser humana, perquè a l’home sempre se li escapa la humanitat. “Penseu que això ha passat.” Alguns poemes són durs, duríssims, i potser arriben a un bocí de tot el que van viure damunt els ossos. La granota a l’hivern pren força com a imatge trista, desolada. En un altre poema utilitza la paraula polonesa Wstamac, un dolor sonor que el perseguirà durant molt de temps, massa temps. La dimensió ètica es torna poètica perquè és impossible una poesia sense ètica. Per això, vol que la seva poesia sigui llegida com a signe de l’horror, de la visió psicòtica dels altaveus feixistes que van saber captar l’odi de milions i milions de conciutadans alemanys i europeus. Ho diu sense cridar. No vol perdó ni misericòrdia. Vol que la seva pau pervisqui. Així és un home a la terra. “L’home fecunda la terra, la terra flors i fruits li dona.”
