Incansable Batiste

Jordi Batiste va debu­tar dis­cogràfica­ment el 1966 amb el pri­mer dels dos EP –dis­cos amb qua­tre cançons, dues per cara– que va gra­var amb el seu pri­mer grup, Els 3 Tam­bors, for­mació pio­nera del rock en català, amb algun tema dylanià que avui podria sig­nar La Ludwig Band. Gai­rebé sis dècades després, Batiste con­ti­nua fent música, als 75 anys, i per iro­nies del destí i del mer­cat dis­cogràfic ha tor­nat al punt de par­tida, com a mínim pel que fa als for­mats en què està llançant la seva música des d’aquell punt i a part que per a tots va ser la pandèmia. El mateix 2020 va publi­car Entre­sons, un disc de dues cançons, la que li dona títol i Sota l’art de pedra. El 2022, va aparèixer Entre­sons 2, amb els temes Com el mar i Ocells con­fo­sos, als quals es va sumar poc després el sin­gle Des­con­so­lats. I ara acaba de sor­tir Entre­sons 3, que inclou Quasi em mato i Rosa­mare. Evi­dent­ment, estem par­lant de llançaments digi­tals, a les pla­ta­for­mes.

L’home que va for­mar part també del Grup de Folk, Màquina!, Ia & Batiste i Els Miralls de Dylan –a més d’haver estat la veu a l’ombra del mític Rocky Mun­ta­nyola–, autor o coau­tor d’uns quants àlbums impor­tants en les seves dife­rents eta­pes, entre els quals el mític Chic­ho­nera’s Cat (1975) gra­vat amb Ia Clua, ara torna a publi­car sin­gles i EP, també per raons pràcti­ques que ell explica així: “Jo tinc el meu estudi a casa i no paro de fer música. Amb aquest sis­tema, a mesura que van sor­tint les cançons les puc anar publi­cant sense haver d’espe­rar per tenir-ne 10 enlles­ti­des, ni depen­dre del ritme d’edició de les fàbri­ques de dis­cos. No dic que sigui la millor manera de fer-ho però a mi em va de conya. Ara mateix estic tre­ba­llant en tres noves cançons que for­ma­ran part d’Entre­sons 4, però sí que m’agra­da­ria reu­nir algun dia aques­tes 10 cançons en un àlbum físic.”

Entre­sons , el títol genèric d’aquests sin­gles i EP vir­tu­als, té a veure amb això, en parau­les de Batiste: “L’entre­son és l’estat en què et tro­bes entre que dorms i estàs des­pert o a l’inrevés, tant al matí com a la nit. És un moment molt màgic en què se t’acu­dei­xen coses. De fet, algu­nes d’aques­tes cançons han sor­git així i, a més, totes les lle­tres tenen alguna cosa d’oníric: són coses somi­a­des i d’altres reals, però dis­fres­sa­des, perquè els can­tau­tors hem de fer una mica de trampa per guar­nir les coses amb poe­sia.”

Rosa­mare és una cançó dedi­cada a la seva mare. “Quan algú es mor sem­pre pen­ses: si pogués tirar enrere pot­ser faria alguna cosa dife­rent amb ella. Ella era una gran afi­ci­o­nada a la música i va ser deci­siva perquè jo fos músic”, afirma Batiste sobre aquesta cançó deli­cada, que “acaba amb un plor, un crit, en tot cas res nega­tiu”, i que va acom­pa­nyada d’un vide­o­clip “amb dibui­xos no gaire ani­mats” que ha fet ell en què la idea de tirar enrere se subrat­lla quan, en la part final, les imat­ges van enrere a càmera ràpida. Men­tre enlles­teix els nous temes, en una línia més rockera que no vol per­dre mai, pre­para “sense pres­ses” els con­certs de pre­sen­tació amb el seu fill Mar­cel a la bate­ria, Gabi Arguim­bau a la gui­tarra i Laia Rius al violí.