EL BOSC I LA CLARIANA

Martin Heidegger, que no s’estava de recórrer a la metàfora sempre que li convenia, considerava que la nostra existència és com una clariana en el bosc espès de l’ésser. Jordi Solà Coll també fa servir el símbol del bosc: les poesies d’aquest llibre hi transiten, hi aprofundeixen. Hi ha, en els seus versos, un desig que sembla emmirallar-se en la metàfora –o potser en el símbol– que va desenvolupar el pensador alemany (i que, posteriorment, també va enllaminir María Zambrano): el desig de “saber trobar el camí que mena al clar del bosc”. Heidegger, encara, té una bella evocació, El misteri del campanar, que reflexiona sobre la veu de les campanes. De fet, el que hi recorda és el cant de les campanes durant la festivitat nadalenca. Solà Coll escriu: “Lluny enllà, / a mort, repiquen les campanes, / per sempre més imatge del destí.” Trobo que hi ha una convinença plena en tots dos autors sobre la veu de les campanes: diuen el destí dels homes.

El lector ja es deu haver adonat que Jordi Solà Coll opta per una poesia de la fondària, que, més que no pas fer un registre moral, diguem-ne artitzat, de l’experiència, glossa l’experiència del pensament (i en fa art). Per referir-nos a veus autòctones, practica una poesia més pròxima a la de Riba que no a la de Carner, posem per cas. No és poesia per ser cantada, com la del príncep, sinó més aviat per ser llegida íntimament, en silenci. Construïda des del rigor mètric. Un aforisme de Ramón Andrés assegura que “la tierra acoge y el mundo expulsa”. Forma part d’un llibre que es titula Caminos de intemperie, alguns nuclis de sentit del qual concorden amb els del llibre que comento. Doncs bé, el poeta barceloní escriu: “Què oculta el món, sinó penombra, incendi?” En efecte, el món expulsa, perquè el podem entendre com l’estructura política que s’ha sobreposat a la terra. Una altra poesia del llibre comença com un aforisme de Cioran, l’esperit nihilista per antonomàsia: “Tenir la sort de mai no haver nascut.”

El bosc és l’escenari de l’obra, doncs. I aquí la consciència del jo hi aprèn: “La llei del bosc em dicta: // no germina la vida sense dol.” Poesia que ens prepara per ben morir, perquè “la mort ens justifica, / com és l’espai del pou / el ser de l’aigua”. Sí, el poeta utilitza el concepte de ser, no hi fa escarafalls. En els versos citats, el pou representa, per a l’aigua, el que una vida humana, limitada per un cos, encarnada en ell, representa enfront de l’ésser. El llibre segueix un itinerari, talment com si acomplís un passeig. Però és un passeig sense fites termeneres: “I mentrestant, anem a les palpentes, / riu amunt on l’afrau guarda silenci: / aquella veu callada que ens recorda / el ser del temps que passa sense treva.” Anem a les palpentes, sí: com el cec de la brevíssima poesia d’Ungaretti, a qui duien lluny, molt lluny, agafat per la mà. Llavors el poeta ens revela que “tan sols perdura // el ser que transita”. És un vers interessant, curiós. Uns quants versos abans que aquell, ens havia confessat que “oblides massa prest la impermanència”. L’home que es mira al mirall s’hi reconeix, bé que amb un punt d’estranyesa i, fins i tot, d’incomoditat. En aquest retrat, hi reconeix els altres jos que acumula. S’hi fa palesa la tensió entre el jo i l’ell: “Jo soc ell, penses. I ara tu fas teu el seu silenci: n’emmotlles el record d’aquest rostre especular. Imatge que et retorna una vella fesomia.”

En els versos de l’autor la llum llostreja i la cendra conviu amb la neu. El lector té la sensació que se’l fa participar en una cerca des del primer vers –“aquesta llum obaga que clareja”–, i que la delejada clariana aporta una treva a l’espessor del bosc moral. Algunes poesies em fan pensar en el Vinyoli dels primers llibres: el de De vida i somni o Les hores retrobades. Per exemple, quan Solà Coll diu “etern l’instant que torna sense objecte, / fidel el fruit al gest antic de caure”. Me’l recorden encara més aquests versos d’El tacte de la llum, en què la dreturera formulació dels dos darrers –amb una puntuació una mica estranya i la manca d’una a davant el pronom de relatiu– sembla que rebaixi una mica la qualitat abstracta de la poesia de l’autor: “A l’hora baixa, l’ombra es precipita, / i l’home s’extravia en la drecera, / que tot és res –i tot reneix a l’alba–, / qui verament no ha vist la mort de cara // no li és donat entendre.” Veure la mort de cara: preparar-se per ben morir –hi insisteixo. Poesia amb gruix.