EL BOSC I LA CLARIANA

Mar­tin Hei­deg­ger, que no s’estava de recórrer a la metàfora sem­pre que li con­ve­nia, con­si­de­rava que la nos­tra existència és com una cla­ri­ana en el bosc espès de l’ésser. Jordi Solà Coll també fa ser­vir el símbol del bosc: les poe­sies d’aquest lli­bre hi tran­si­ten, hi apro­fun­dei­xen. Hi ha, en els seus ver­sos, un desig que sem­bla emmi­ra­llar-se en la metàfora –o pot­ser en el símbol– que va desen­vo­lu­par el pen­sa­dor ale­many (i que, poste­ri­or­ment, també va enlla­mi­nir María Zam­brano): el desig de “saber tro­bar el camí que mena al clar del bosc”. Hei­deg­ger, encara, té una bella evo­cació, El mis­teri del cam­pa­nar, que refle­xi­ona sobre la veu de les cam­pa­nes. De fet, el que hi recorda és el cant de les cam­pa­nes durant la fes­ti­vi­tat nada­lenca. Solà Coll escriu: “Lluny enllà, / a mort, repi­quen les cam­pa­nes, / per sem­pre més imatge del destí.” Trobo que hi ha una con­vi­nença plena en tots dos autors sobre la veu de les cam­pa­nes: diuen el destí dels homes.

El lec­tor ja es deu haver ado­nat que Jordi Solà Coll opta per una poe­sia de la fondària, que, més que no pas fer un regis­tre moral, diguem-ne artit­zat, de l’experiència, glossa l’experiència del pen­sa­ment (i en fa art). Per refe­rir-nos a veus autòcto­nes, prac­tica una poe­sia més pròxima a la de Riba que no a la de Car­ner, posem per cas. No és poe­sia per ser can­tada, com la del príncep, sinó més aviat per ser lle­gida ínti­ma­ment, en silenci. Cons­truïda des del rigor mètric. Un afo­risme de Ramón Andrés asse­gura que “la tierra acoge y el mundo expulsa”. Forma part d’un lli­bre que es titula Cami­nos de intem­pe­rie, alguns nuclis de sen­tit del qual con­cor­den amb els del lli­bre que comento. Doncs bé, el poeta bar­ce­loní escriu: “Què oculta el món, sinó penom­bra, incendi?” En efecte, el món expulsa, perquè el podem enten­dre com l’estruc­tura política que s’ha sobre­po­sat a la terra. Una altra poe­sia del lli­bre comença com un afo­risme de Cio­ran, l’espe­rit nihi­lista per anto­nomàsia: “Tenir la sort de mai no haver nas­cut.”

El bosc és l’esce­nari de l’obra, doncs. I aquí la consciència del jo hi aprèn: “La llei del bosc em dicta: // no ger­mina la vida sense dol.” Poe­sia que ens pre­para per ben morir, perquè “la mort ens jus­ti­fica, / com és l’espai del pou / el ser de l’aigua”. Sí, el poeta uti­litza el con­cepte de ser, no hi fa esca­ra­falls. En els ver­sos citats, el pou repre­senta, per a l’aigua, el que una vida humana, limi­tada per un cos, encar­nada en ell, repre­senta enfront de l’ésser. El lli­bre segueix un iti­ne­rari, tal­ment com si acomplís un pas­seig. Però és un pas­seig sense fites ter­me­ne­res: “I men­tres­tant, anem a les pal­pen­tes, / riu amunt on l’afrau guarda silenci: / aque­lla veu callada que ens recorda / el ser del temps que passa sense treva.” Anem a les pal­pen­tes, sí: com el cec de la brevíssima poe­sia d’Unga­retti, a qui duien lluny, molt lluny, aga­fat per la mà. Lla­vors el poeta ens revela que “tan sols per­dura // el ser que tran­sita”. És un vers interes­sant, curiós. Uns quants ver­sos abans que aquell, ens havia con­fes­sat que “obli­des massa prest la imper­manència”. L’home que es mira al mirall s’hi reco­neix, bé que amb un punt d’estra­nyesa i, fins i tot, d’inco­mo­di­tat. En aquest retrat, hi reco­neix els altres jos que acu­mula. S’hi fa palesa la tensió entre el jo i l’ell: “Jo soc ell, pen­ses. I ara tu fas teu el seu silenci: n’emmot­lles el record d’aquest ros­tre espe­cu­lar. Imatge que et retorna una vella feso­mia.”

En els ver­sos de l’autor la llum llos­treja i la cen­dra con­viu amb la neu. El lec­tor té la sen­sació que se’l fa par­ti­ci­par en una cerca des del pri­mer vers –“aquesta llum obaga que clareja”–, i que la dele­jada cla­ri­ana aporta una treva a l’espes­sor del bosc moral. Algu­nes poe­sies em fan pen­sar en el Vinyoli dels pri­mers lli­bres: el de De vida i somni o Les hores retro­ba­des. Per exem­ple, quan Solà Coll diu “etern l’ins­tant que torna sense objecte, / fidel el fruit al gest antic de caure”. Me’l recor­den encara més aquests ver­sos d’El tacte de la llum, en què la dre­tu­rera for­mu­lació dels dos dar­rers –amb una pun­tu­ació una mica estra­nya i la manca d’una a davant el pro­nom de rela­tiu– sem­bla que rebaixi una mica la qua­li­tat abs­tracta de la poe­sia de l’autor: “A l’hora baixa, l’ombra es pre­ci­pita, / i l’home s’extra­via en la dre­cera, / que tot és res –i tot reneix a l’alba–, / qui vera­ment no ha vist la mort de cara // no li és donat enten­dre.” Veure la mort de cara: pre­pa­rar-se per ben morir –hi insis­teixo. Poe­sia amb gruix.