Celebració nadalenca a l’escena

La car­te­llera nada­lenca està far­cida de dra­matúrgia con­tem­porània cata­lana, aplau­dia el direc­tor de con­tin­guts de Focus, Jordi Martínez, fa uns dies (en la pre­sen­tació d’Escape room 2). La dada es pro­du­eix, bàsica­ment, perquè des de fa unes tem­po­ra­des la dra­matúrgia cata­lana compta amb bons pro­duc­tes popu­lars que interes­sen a un públic molt ampli. No hi ha cap ele­ment de militància ni de nostàlgia, sinó la cons­ta­tació que les tries de casa, ara, són les bones. Per això, ara pro­cu­ren donar pri­o­ri­tat als tex­tos pro­pis (la nove­tat d’Escape room, el 2018, ja va obli­gar a remun­tar la cua del Tea­tre Goya, indi­quen des de la pro­duc­tora) davant les com­pres de drets d’autor d’obres inter­na­ci­o­nals. De fet, sovint, hi ha molts pro­duc­tors que els dema­nen qui­nes obres d’auto­ria con­tem­porània es poden tras­lla­dar en altres car­te­lle­res. I sí, Escape room ha fet adap­ta­ci­ons a l’Amèrica Lla­tina o a Madrid. I fins i tot una pel·lícula que tot i tenir un pres­su­post modest es va pujar a la segona més vista al rànquing de Net­flix. Ara, amb el Nadal, la car­te­llera dringa comèdies i musi­cals per a tots els públics.

Dels èxits ines­pe­rats és El petit príncep. Enguany cele­bren la desena edició. Molts pro­ta­go­nis­tes han pas­sat ja a la car­te­llera pro­fes­si­o­nal. Ha durat més que el nom de la sala. Es va començar pro­gra­mant al Barts i ara la sala té per nom Paral·lel 62. El clàssic de Saint-Exu­pery juga amb un audi­o­vi­sual com­plex que està sin­cro­nit­zat amb la música. La veu i la inter­pre­tació sí que és en rigorós directe. Les esta­des del musi­cal s’han esta­bi­lit­zat des del pont de desem­bre fins pas­sat Nadal, en múlti­ples ses­si­ons cada dia. Si es bada, costa tro­bar-hi entrada. Per al desè ani­ver­sari, el rol de l’avi­a­dor el recu­pe­ren Àngel Llàcer, Manu Guix i Enric Cam­bray.

Joan Pera té un públic fidel que visita allò que estrena. si fa uns mesos jugava a fer de nen a Júnior, ara fa del mal­ca­rat Mr. Scro­oge: Tot l’any pot ser Nadal. Pera és també l’avi que narra la història i es fa, en certa manera un home­natge a la seva llarga car­rera, després que aquest setem­bre hagi rebut el premi Cata­lu­nya de tea­tre que con­ce­deix Adetca. La peça l’ha escrit Jaume Viñas i la codi­ri­geix amb Daniel Anglès(que, per pri­mer cop, s’aven­tura en la direcció d’un mun­tatge que no és un musi­cal). La pre­tensió és allar­gar el Nadal a les tar­des de les fes­tes i molt més enllà. A Bar­ce­lona i arreu de Cata­lu­nya. Pera, entra­nya­ble, admet que és gar­repa com l’Scro­oge però no ha pogut tenir l’avarícia perquè els diners, amb una família nom­brosa, se li esfu­ma­ven. Amb 75 anys segueix a l’esce­nari perquè neces­sita estar actiu i perquè el públic l’espera. (Montse Alco­verro i Marc Pujol també pre­pa­ren una versió per a Scro­oge dins de Viu el tea­tre, per cert, en mati­nals del 17 al 30 de desem­bre a la mateixa sala). Ara, Pera debuta al Romea. En la línia de títols específics a l’època: el Maldà repe­tirà la tro­bada fes­tiva i desen­grei­xada de Nada­les (pocs cops can­tar nada­les serà tan diver­tit). El SAT! també repro­grama Arta­ban, la lle­genda del quart rei com el Jove Tea­tre Regina amb el Pas­to­rets Superes­tel.

Dèiem que Pera havia dei­xat el Con­dal. I és que és l’emplaçament per a l’ambi­ci­osa Escape room 2: Joel Joan i Hèctor Clara­munt no volen avançar gaire res d’aquest mun­tatge. Se sap que han cal­gut fer obres per acon­se­guir un efecte que, fins ara, mai s’ha vist en una obra de tea­tre. La seqüela (habi­tual en cinema però molt estra­nya al tea­tre) ima­gina una tro­bada, cinc anys després d’aque­lles dues pare­lles del 2018. Ara la situ­ació per­so­nal ha can­viat. I, atenció, hi apa­reix un cinquè per­so­natge, Max (Irene Jódar/ Marta Codina), que no ha trans­cen­dit quin rol té. Hi ha un veri­ta­ble equip de covers en tots els papers dels amics (Joel Joan/ Xavi Mira; Paula Vives/ Marta Codina; Borja Espi­nosa /Roger Bata­lla i Agnès Bus­quets / Mónica Pérez) per asse­gu­rar-se que no hi haurà anul·laci­ons de fun­ci­ons. Vives, que fins ara, sem­pre havia fet el paper de Marina (més de 500 fun­ci­ons) tindrà una com­pa­nya amb qui cobrir-se si la tem­po­rada va per­llon­gant-se.Dins de la línia de gran comèdia, Ramon Madaula ima­gina una gra­vació d’una sèrie d’època a Con­que­ri­dors. L’actor no troba el paper i és el mateix Jaume I que se li apa­rei­xerà per donar un caràcter insòlit al per­so­natge.

Si par­lem de musi­cals, no es pot obviar la repo­sició de L’ale­gria que passa al Poli­o­rama. Serà el comiat defi­ni­tiu d’aquest mun­tatge de Dagoll Dagom que s’aco­mi­a­darà el curs vinent amb la dar­rera revisió de Mar i Cel. De fet, aquests dies ja han arren­cat les pro­ves de selecció. The pro­du­cers és la gran aposta de Nos­tromo Live al Tivóli. Un mun­tatge de títol menys cone­gut que els Can­tando bajo la llu­via o La jaula de las locas però que garan­teix humor, espec­ta­cu­la­ri­tat i bones veus en un espec­ta­cle que no pot pror­ro­gar. I cal par­lar també de La his­to­ria inter­mi­na­ble, una reei­xida adap­tació molt gola­fre. Aquest musi­cal busca un públic ampli dis­po­sat a dei­xar-se com­moure amb un pro­ta­go­nista que es refu­gia en els lli­bres per obli­dar que els com­panys de classe li fan mofa i que, a casa, hi ha un dolor molt pro­fund que costa d’empas­sar, d’accep­tar. I la veri­tat és que con­necta prou amb la ten­dresa més fràgil dels adults i mera­ve­lla la cana­lla. Fins ara, Mic­hael Ende havia atra­pat el public fami­liar a Cata­lu­nya amb dues peces d’una nota­ble sen­si­bi­li­tat, jugant amb la pro­xi­mi­tat: Momo (premi de la crítica tea­tre fami­liar 2015) o amb el trumfo de les cançons de L’endra­pa­som­nis (el pri­mer d’una sèrie d’èxits de Tea­tre al Detall, Premi de la Crítica 2014). Ara, la pro­duc­tora Beon demos­tra que es pot fer un espec­ta­cle de fan­ta­sia ele­vant el nom­bre d’espec­ta­dors. És una aven­tura molt ambi­ci­osa, en què l’espec­ta­cu­la­ri­tat domina sobre la cons­trucció dels per­so­nat­ges i les inter­pre­ta­ci­ons. Mera­ve­lla la tea­tro­nika dels éssers fantàstics (mani­pu­lació a través de tec­no­lo­gia amb actors dins dels objec­tes) i els efec­tes que plo­uen (que cadascú ho enten­gui com vul­gui) a la pla­tea.

Dels tea­tres públics, es pot des­ta­car Bajau de Pon­ten Pie, una peça de nota­ble poètica visual, per a tots els públics, amb un cant a com­par­tir l’aigua al TNC; Plàncton de les Big Boun­cers, entrant dins de les pla­ques del micros­copi i con­vi­vint amb éssers flu­o­res­cents de movi­ment ale­a­to­ris o bé Falaise (només fins demà) al Tea­tre Lliure. La repo­sició de Baró d’Evel manté una estètica i una poètica pre­ci­osa i ten­dra.

Per aca­bar, tres peces més des­co­ne­gu­des que de les sales de petit for­mat: el Maldà repro­grama Un segundo bajo la arena, que recrea una mena de cele­bració de casa­ment frus­trat, en què l’uni­vers de García Lorca s’hi hau­ria que­dar atra­pat. Al Ver­sus Glòries, Rosich diri­geix La forma de les coses, de Neil Labute, a mig camí de la pro­testa i de la comèdia. Aquest va ser un dels pri­mers tex­tos que va diri­gir Julio Man­ri­que. Per últim, repe­tim amb Madaula. A l’Akadèmia pretén rees­criure la peripècia de Napoleó (Els Buo­na­parte), amb direcció de Sílvia Munt i un repar­ti­ment excel·lent. Qui no trobi la funció adi­ent és que no la busca de debò. La set­mana vinent, circ!