Celebració nadalenca a l’escena

La cartellera nadalenca està farcida de dramatúrgia contemporània catalana, aplaudia el director de continguts de Focus, Jordi Martínez, fa uns dies (en la presentació d’Escape room 2). La dada es produeix, bàsicament, perquè des de fa unes temporades la dramatúrgia catalana compta amb bons productes populars que interessen a un públic molt ampli. No hi ha cap element de militància ni de nostàlgia, sinó la constatació que les tries de casa, ara, són les bones. Per això, ara procuren donar prioritat als textos propis (la novetat d’Escape room, el 2018, ja va obligar a remuntar la cua del Teatre Goya, indiquen des de la productora) davant les compres de drets d’autor d’obres internacionals. De fet, sovint, hi ha molts productors que els demanen quines obres d’autoria contemporània es poden traslladar en altres cartelleres. I sí, Escape room ha fet adaptacions a l’Amèrica Llatina o a Madrid. I fins i tot una pel·lícula que tot i tenir un pressupost modest es va pujar a la segona més vista al rànquing de Netflix. Ara, amb el Nadal, la cartellera dringa comèdies i musicals per a tots els públics.

Dels èxits inesperats és El petit príncep. Enguany celebren la desena edició. Molts protagonistes han passat ja a la cartellera professional. Ha durat més que el nom de la sala. Es va començar programant al Barts i ara la sala té per nom Paral·lel 62. El clàssic de Saint-Exupery juga amb un audiovisual complex que està sincronitzat amb la música. La veu i la interpretació sí que és en rigorós directe. Les estades del musical s’han estabilitzat des del pont de desembre fins passat Nadal, en múltiples sessions cada dia. Si es bada, costa trobar-hi entrada. Per al desè aniversari, el rol de l’aviador el recuperen Àngel Llàcer, Manu Guix i Enric Cambray.

Joan Pera té un públic fidel que visita allò que estrena. si fa uns mesos jugava a fer de nen a Júnior, ara fa del malcarat Mr. Scrooge: Tot l’any pot ser Nadal. Pera és també l’avi que narra la història i es fa, en certa manera un homenatge a la seva llarga carrera, després que aquest setembre hagi rebut el premi Catalunya de teatre que concedeix Adetca. La peça l’ha escrit Jaume Viñas i la codirigeix amb Daniel Anglès(que, per primer cop, s’aventura en la direcció d’un muntatge que no és un musical). La pretensió és allargar el Nadal a les tardes de les festes i molt més enllà. A Barcelona i arreu de Catalunya. Pera, entranyable, admet que és garrepa com l’Scrooge però no ha pogut tenir l’avarícia perquè els diners, amb una família nombrosa, se li esfumaven. Amb 75 anys segueix a l’escenari perquè necessita estar actiu i perquè el públic l’espera. (Montse Alcoverro i Marc Pujol també preparen una versió per a Scrooge dins de Viu el teatre, per cert, en matinals del 17 al 30 de desembre a la mateixa sala). Ara, Pera debuta al Romea. En la línia de títols específics a l’època: el Maldà repetirà la trobada festiva i desengreixada de Nadales (pocs cops cantar nadales serà tan divertit). El SAT! també reprograma Artaban, la llegenda del quart rei com el Jove Teatre Regina amb el Pastorets Superestel.

Dèiem que Pera havia deixat el Condal. I és que és l’emplaçament per a l’ambiciosa Escape room 2: Joel Joan i Hèctor Claramunt no volen avançar gaire res d’aquest muntatge. Se sap que han calgut fer obres per aconseguir un efecte que, fins ara, mai s’ha vist en una obra de teatre. La seqüela (habitual en cinema però molt estranya al teatre) imagina una trobada, cinc anys després d’aquelles dues parelles del 2018. Ara la situació personal ha canviat. I, atenció, hi apareix un cinquè personatge, Max (Irene Jódar/ Marta Codina), que no ha transcendit quin rol té. Hi ha un veritable equip de covers en tots els papers dels amics (Joel Joan/ Xavi Mira; Paula Vives/ Marta Codina; Borja Espinosa /Roger Batalla i Agnès Busquets / Mónica Pérez) per assegurar-se que no hi haurà anul·lacions de funcions. Vives, que fins ara, sempre havia fet el paper de Marina (més de 500 funcions) tindrà una companya amb qui cobrir-se si la temporada va perllongant-se.Dins de la línia de gran comèdia, Ramon Madaula imagina una gravació d’una sèrie d’època a Conqueridors. L’actor no troba el paper i és el mateix Jaume I que se li apareixerà per donar un caràcter insòlit al personatge.

Si parlem de musicals, no es pot obviar la reposició de L’alegria que passa al Poliorama. Serà el comiat definitiu d’aquest muntatge de Dagoll Dagom que s’acomiadarà el curs vinent amb la darrera revisió de Mar i Cel. De fet, aquests dies ja han arrencat les proves de selecció. The producers és la gran aposta de Nostromo Live al Tivóli. Un muntatge de títol menys conegut que els Cantando bajo la lluvia o La jaula de las locas però que garanteix humor, espectacularitat i bones veus en un espectacle que no pot prorrogar. I cal parlar també de La historia interminable, una reeixida adaptació molt golafre. Aquest musical busca un públic ampli disposat a deixar-se commoure amb un protagonista que es refugia en els llibres per oblidar que els companys de classe li fan mofa i que, a casa, hi ha un dolor molt profund que costa d’empassar, d’acceptar. I la veritat és que connecta prou amb la tendresa més fràgil dels adults i meravella la canalla. Fins ara, Michael Ende havia atrapat el public familiar a Catalunya amb dues peces d’una notable sensibilitat, jugant amb la proximitat: Momo (premi de la crítica teatre familiar 2015) o amb el trumfo de les cançons de L’endrapasomnis (el primer d’una sèrie d’èxits de Teatre al Detall, Premi de la Crítica 2014). Ara, la productora Beon demostra que es pot fer un espectacle de fantasia elevant el nombre d’espectadors. És una aventura molt ambiciosa, en què l’espectacularitat domina sobre la construcció dels personatges i les interpretacions. Meravella la teatronika dels éssers fantàstics (manipulació a través de tecnologia amb actors dins dels objectes) i els efectes que plouen (que cadascú ho entengui com vulgui) a la platea.

Dels teatres públics, es pot destacar Bajau de Ponten Pie, una peça de notable poètica visual, per a tots els públics, amb un cant a compartir l’aigua al TNC; Plàncton de les Big Bouncers, entrant dins de les plaques del microscopi i convivint amb éssers fluorescents de moviment aleatoris o bé Falaise (només fins demà) al Teatre Lliure. La reposició de Baró d’Evel manté una estètica i una poètica preciosa i tendra.

Per acabar, tres peces més desconegudes que de les sales de petit format: el Maldà reprograma Un segundo bajo la arena, que recrea una mena de celebració de casament frustrat, en què l’univers de García Lorca s’hi hauria quedar atrapat. Al Versus Glòries, Rosich dirigeix La forma de les coses, de Neil Labute, a mig camí de la protesta i de la comèdia. Aquest va ser un dels primers textos que va dirigir Julio Manrique. Per últim, repetim amb Madaula. A l’Akadèmia pretén reescriure la peripècia de Napoleó (Els Buonaparte), amb direcció de Sílvia Munt i un repartiment excel·lent. Qui no trobi la funció adient és que no la busca de debò. La setmana vinent, circ!