Niça festeja Matisse i Chagall

Niça és una ciu­tat de plaer, oberta i cos­mo­po­lita. Des­plega la seva joie de vivre en unes plat­ges llar­gues de còdols, el famós pas­seig dels Angle­sos amb les cadi­res bla­ves que miren al mar, el barri vell de regust italià, un bon gra­pat d’esglésies i palaus bar­rocs, una cuina sin­gu­lar i un estol d’hotels de luxe. Cor­ria el segle XVIII, quan el clima càlid de la Rivi­era més gla­mu­rosa del món va seduir l’aris­tocràcia britànica. Després, vin­drien les elits rus­ses, euro­pees i nord-ame­ri­ca­nes, que s’hi esta­ven des de la tar­dor fins ben entrada la pri­ma­vera. Ras i curt, Niça s’inventa les vacan­ces d’hivern. La presència estran­gera ha mar­cat l’arqui­tec­tura de la capi­tal de la Costa Blava, cata­lo­gada com a Patri­moni de la Huma­ni­tat per la Unesco.

Al nord-est de la ciu­tat, s’eleva el selecte turó de Cimiez, on l’Excel­sior Hotel Regina va allot­jar cinc hiverns seguits la reina Victòria d’Angla­terra. No és estrany que Niça també cap­tivés els grans noms de les avant­guar­des del segle XX, com Picasso, Cha­gall i Matisse, qui va com­prar un apar­ta­ment a l’Excel­sior Regina per fer-hi una casa taller amb vis­tes a la Medi­terrània, enllu­er­nat per “la mera­ve­lla de la llum”. L’amenaça nazi el va arre­ce­rar a l’inte­rior, a Vence, on anys més tard va dis­se­nyar i deco­rar la cape­lla del Rosari, tot un cant a la bellesa, com a agraïment a la monja domi­nica que el va cui­dar quan patia un càncer. Superada la guerra, Matisse torna a Niça, on mor el 1954, i avui és una de les cele­bri­tats del cemen­tiri de Cimiez. En aquest turó pri­vi­le­giat, un jardí d’oli­ve­res a les Arènes, la mansió geno­vesa del segle XVII i una extensió sub­terrània con­tem­porània acu­llen el Museu Matisse. Aquest cen­tre d’art enguany cele­bra el 60è ani­ver­sari amb noves mira­des sobre l’obra del pin­tor de la feli­ci­tat com l’expo­sició Abans i després de Matisse, de la pin­tora abs­tracta nord-ame­ri­cana Shir­ley Jaffe.

Matisse lidera una de les revo­lu­ci­ons artísti­ques del segle XX: el fau­visme. Es con­ta­gia del cubisme i altres ismes de l’època, s’ena­mora de l’art africà i, sobre­tot, de l’expres­si­vi­tat del color. Cap al final de la seva vida, la mala salut l’enca­dena a una cadira de rodes, i uti­litza papers de colors i tiso­res –ell en deia “pin­tar amb tiso­res”– per crear els gouac­hes o reta­lla­bles, com el res­tau­rat Flors i frui­tes, que dona la ben­vin­guda al museu. Tot i que alguns l’acu­sa­ven d’apar­car així la riva­li­tat amb Picasso pel títol d’artista més influ­ent del segle XX, el cert és que Matisse hi con­sa­gra el dar­rer tram vital.

El museu exhi­beix obres de totes les eta­pes d’aquest cre­a­dor audaç, vibrant i poli­facètic. Les pri­me­res pin­tu­res, el temps a Còrsega, quan des­co­breix la màgia de la llum, la tem­po­rada a Tolosa de Llen­gua­doc, on tre­ba­lla amb la natura, entén el pro­blema entre la línia i el color i estu­dia com alli­be­rar-lo, el viatge a Tahití i, fins i tot, els poe­mes de Mallarmé il·lus­trats per ell. “Matisse comença a donar obres a Niça a finals de la Segona Guerra Mun­dial i rumia com fer un pri­mer museu d’art modern a la Costa Blava. Un cop mort, la seva vídua con­ti­nua fent dona­ci­ons”, explica Ayme­ric Jeudy, direc­tor del museu, que dis­posa de 54 de les 72 escul­tu­res fetes per Matisse, fotos, vídeos i una col·lecció per­so­nal d’objec­tes i còpies d’obres d’art del món que li van ser­vir d’ins­pi­ració.

El Museu Matisse pre­para jun­ta­ment amb la Fun­dació Miró una expo­sició, el títol pro­vi­si­o­nal és Més enllà de les imat­ges, dedi­cada a la relació entre els dos artis­tes. S’inau­gu­rarà a Niça l’estiu del 2024 i a par­tir de la tar­dor serà a Bar­ce­lona. “Acos­tar-se a tots dos pot sem­blar para­do­xal. Per­ta­nyen a dues gene­ra­ci­ons i entorns artístics dife­rents, a Matisse se l’asso­cia amb el fau­visme, i a Miró, amb el sur­re­a­lisme, però l’expo­sició mos­tra l’admi­ració mútua que es tenien i les pro­fun­des rela­ci­ons entre les seves con­cep­ci­ons de l’art –ana­litza el direc­tor Jeudy–. Com­par­tien amics, i el fill petit de Matisse, Pierre, va donar a conèixer l’obra de Miró als Estats Units a par­tir del 1934. En mol­tes oca­si­ons, Pierre va con­fiar al seu pare la tria de les obres de Miró que havien d’anar a Nova York.”

Matisse conei­xia i apre­ci­ava Cha­gall. Resulta natu­ral bai­xar pel bule­vard Cimiez i topar amb el Museu Naci­o­nal Marc Cha­gall, dedi­cat a l’artista jueu bie­lorús, que va crear un uni­vers únic de galls, cabres, vio­lins i les incon­fu­si­bles figu­res vola­do­res amb el color com a gran mitjà d’expressió. Picasso deia: “Quan mori Matisse, Cha­gall serà l’únic pin­tor que que­darà viu que de veri­tat entén què és el color.” La seva obra també com­pon un himne d’amor i de pau al món, que el museu rei­vin­dica amb força en la com­me­mo­ració del seu 50è ani­ver­sari.

Cha­gall va col·labo­rar en el dis­seny del jardí del museu, ple d’oli­ve­res. De flors, només hi aga­pants i lavan­des, blan­ques i bla­ves, els seus colors pre­fe­rits. També va deci­dir la dis­po­sició de les dis­set obres del Mis­satge Bíblic, que va donar el 1966 a l’Estat francès i que són l’ori­gen de la col·lecció. “Des de ben jove, sem­pre m’ha cap­ti­vat la Bíblia. Sem­pre m’ha sem­blat la font de poe­sia més gran de tots els temps”, afir­mava al dis­curs inau­gu­ral del museu, el 1973. Tenia 86 anys. En rea­li­tat, la idea ori­gi­nal era situar-lo en una cape­lla de Saint-Paul de Vence, però era massa petita. Gràcies a André Mal­raux, ales­ho­res minis­tre d’Afers Cul­tu­rals, i amic per­so­nal del pin­tor, es va cons­truir aquest edi­fici ele­gant i llu­minós a Niça, que poten­cia el mag­ne­tisme de la seva obra. “Cha­gall con­necta amb els espec­ta­dors de 3 a 99 anys a través del color; va posar color a una vida de difi­cul­tats, de guerra i èxode. I es va nodrir de les avant­guar­des sense per­dre mai la iden­ti­tat jueva”, explica la medi­a­dora cul­tu­ral Clau­dia Governa a la sala cen­tral del museu, que recorda una cape­lla.

En un annex, es mos­tren les cinc teles en tons ver­me­llo­sos que evo­quen la història d’amor al·legòrica del Càntic dels Càntics, atribuïda a Salomó. Tot i la seva dimensió car­nal, el Càntic s’ha inte­grat al cànon bíblic. Amb motiu del mig segle de la cre­ació del museu, que reu­neix la col·lecció més gran al món de peces de Cha­gall –una part es van exhi­bir a la Fon­tana d’Or de Girona fa més de dues dècades–, el per­fu­mista francès Jean-Claude Ellena pro­posa una experiència sin­gu­lar: con­tem­plar les teles del Càntic flai­rant per­fums de roses. Obser­var com les línies de Jeru­sa­lem es fonen amb les del poble natal de Cha­gall, Vitebsk, o anco­rar-se en la sole­dat d’un jueu errant esti­mula una nova dimensió sen­so­rial.