Niça festeja Matisse i Chagall

Niça és una ciutat de plaer, oberta i cosmopolita. Desplega la seva joie de vivre en unes platges llargues de còdols, el famós passeig dels Anglesos amb les cadires blaves que miren al mar, el barri vell de regust italià, un bon grapat d’esglésies i palaus barrocs, una cuina singular i un estol d’hotels de luxe. Corria el segle XVIII, quan el clima càlid de la Riviera més glamurosa del món va seduir l’aristocràcia britànica. Després, vindrien les elits russes, europees i nord-americanes, que s’hi estaven des de la tardor fins ben entrada la primavera. Ras i curt, Niça s’inventa les vacances d’hivern. La presència estrangera ha marcat l’arquitectura de la capital de la Costa Blava, catalogada com a Patrimoni de la Humanitat per la Unesco.

Al nord-est de la ciutat, s’eleva el selecte turó de Cimiez, on l’Excelsior Hotel Regina va allotjar cinc hiverns seguits la reina Victòria d’Anglaterra. No és estrany que Niça també captivés els grans noms de les avantguardes del segle XX, com Picasso, Chagall i Matisse, qui va comprar un apartament a l’Excelsior Regina per fer-hi una casa taller amb vistes a la Mediterrània, enlluernat per “la meravella de la llum”. L’amenaça nazi el va arrecerar a l’interior, a Vence, on anys més tard va dissenyar i decorar la capella del Rosari, tot un cant a la bellesa, com a agraïment a la monja dominica que el va cuidar quan patia un càncer. Superada la guerra, Matisse torna a Niça, on mor el 1954, i avui és una de les celebritats del cementiri de Cimiez. En aquest turó privilegiat, un jardí d’oliveres a les Arènes, la mansió genovesa del segle XVII i una extensió subterrània contemporània acullen el Museu Matisse. Aquest centre d’art enguany celebra el 60è aniversari amb noves mirades sobre l’obra del pintor de la felicitat com l’exposició Abans i després de Matisse, de la pintora abstracta nord-americana Shirley Jaffe.

Matisse lidera una de les revolucions artístiques del segle XX: el fauvisme. Es contagia del cubisme i altres ismes de l’època, s’enamora de l’art africà i, sobretot, de l’expressivitat del color. Cap al final de la seva vida, la mala salut l’encadena a una cadira de rodes, i utilitza papers de colors i tisores –ell en deia “pintar amb tisores”– per crear els gouaches o retallables, com el restaurat Flors i fruites, que dona la benvinguda al museu. Tot i que alguns l’acusaven d’aparcar així la rivalitat amb Picasso pel títol d’artista més influent del segle XX, el cert és que Matisse hi consagra el darrer tram vital.

El museu exhibeix obres de totes les etapes d’aquest creador audaç, vibrant i polifacètic. Les primeres pintures, el temps a Còrsega, quan descobreix la màgia de la llum, la temporada a Tolosa de Llenguadoc, on treballa amb la natura, entén el problema entre la línia i el color i estudia com alliberar-lo, el viatge a Tahití i, fins i tot, els poemes de Mallarmé il·lustrats per ell. “Matisse comença a donar obres a Niça a finals de la Segona Guerra Mundial i rumia com fer un primer museu d’art modern a la Costa Blava. Un cop mort, la seva vídua continua fent donacions”, explica Aymeric Jeudy, director del museu, que disposa de 54 de les 72 escultures fetes per Matisse, fotos, vídeos i una col·lecció personal d’objectes i còpies d’obres d’art del món que li van servir d’inspiració.

El Museu Matisse prepara juntament amb la Fundació Miró una exposició, el títol provisional és Més enllà de les imatges, dedicada a la relació entre els dos artistes. S’inaugurarà a Niça l’estiu del 2024 i a partir de la tardor serà a Barcelona. “Acostar-se a tots dos pot semblar paradoxal. Pertanyen a dues generacions i entorns artístics diferents, a Matisse se l’associa amb el fauvisme, i a Miró, amb el surrealisme, però l’exposició mostra l’admiració mútua que es tenien i les profundes relacions entre les seves concepcions de l’art –analitza el director Jeudy–. Compartien amics, i el fill petit de Matisse, Pierre, va donar a conèixer l’obra de Miró als Estats Units a partir del 1934. En moltes ocasions, Pierre va confiar al seu pare la tria de les obres de Miró que havien d’anar a Nova York.”

Matisse coneixia i apreciava Chagall. Resulta natural baixar pel bulevard Cimiez i topar amb el Museu Nacional Marc Chagall, dedicat a l’artista jueu bielorús, que va crear un univers únic de galls, cabres, violins i les inconfusibles figures voladores amb el color com a gran mitjà d’expressió. Picasso deia: “Quan mori Matisse, Chagall serà l’únic pintor que quedarà viu que de veritat entén què és el color.” La seva obra també compon un himne d’amor i de pau al món, que el museu reivindica amb força en la commemoració del seu 50è aniversari.

Chagall va col·laborar en el disseny del jardí del museu, ple d’oliveres. De flors, només hi agapants i lavandes, blanques i blaves, els seus colors preferits. També va decidir la disposició de les disset obres del Missatge Bíblic, que va donar el 1966 a l’Estat francès i que són l’origen de la col·lecció. “Des de ben jove, sempre m’ha captivat la Bíblia. Sempre m’ha semblat la font de poesia més gran de tots els temps”, afirmava al discurs inaugural del museu, el 1973. Tenia 86 anys. En realitat, la idea original era situar-lo en una capella de Saint-Paul de Vence, però era massa petita. Gràcies a André Malraux, aleshores ministre d’Afers Culturals, i amic personal del pintor, es va construir aquest edifici elegant i lluminós a Niça, que potencia el magnetisme de la seva obra. “Chagall connecta amb els espectadors de 3 a 99 anys a través del color; va posar color a una vida de dificultats, de guerra i èxode. I es va nodrir de les avantguardes sense perdre mai la identitat jueva”, explica la mediadora cultural Claudia Governa a la sala central del museu, que recorda una capella.

En un annex, es mostren les cinc teles en tons vermellosos que evoquen la història d’amor al·legòrica del Càntic dels Càntics, atribuïda a Salomó. Tot i la seva dimensió carnal, el Càntic s’ha integrat al cànon bíblic. Amb motiu del mig segle de la creació del museu, que reuneix la col·lecció més gran al món de peces de Chagall –una part es van exhibir a la Fontana d’Or de Girona fa més de dues dècades–, el perfumista francès Jean-Claude Ellena proposa una experiència singular: contemplar les teles del Càntic flairant perfums de roses. Observar com les línies de Jerusalem es fonen amb les del poble natal de Chagall, Vitebsk, o ancorar-se en la soledat d’un jueu errant estimula una nova dimensió sensorial.