BERNHARD SENSE CONTEMPLACIONS

Una de les aventures més apassionants que vaig viure a la joventut va ser el duel que van mantenir les editorials Alfaguara i Anagrama publicant les novel·les d’un misteriós escriptor austríac anomenat Thomas Bernhard. Als anys vuitanta, al nostre país, es portaven aquesta mena de competicions. I la conya és que alguns anàvem ràpid i corrents a les llibreries per no haver-nos d’esperar a una segona edició. La publicació dels volums autobiogràfics per part d’Anagrama, que van aparèixer fa pocs anys en català gràcies a l’excel·lent traductora Clara Formosa, eren compensats per Alfaguara amb magnífiques novel·les que tots els plumífers de l’època hauríem volgut imitar. Bernhard va morir el 1989, però tant les seves obres de teatre com les narracions o els poemes continuen vius. Ho podem comprovar amb la lectura de Tala, datada el 1984, poc després de l’esmentada nissaga biogràfica. En català, la representació va ser també abundosa, amb volums a la col·lecció “Venècies”, que compartien La Magrana i 62; l’editorial Empúries, dirigida per l’enyorat Xavier Folch; 3i4; Edhasa, liderada per Francesc Parcerisas; Jardins de Samarcanda, i més recentment els mallorquins de Lleonard Muntaner i Quid Pro Quo. Què és el que ens atreia de l’escriptor austríac? La seva insolència, la metralla de les frases consecutives, la mala llet, el lirisme contingut, els duels continuats entre personatges, el buit existencial o tot plegat i, a més, amanit amb un estil únic?

Bernhard no va tenir temps d’avorrir-se. Va morir abans de fer els 60 anys, i la seva parròquia ens vam quedar més orfes que la cançó de Machín. Només han de valorar que quan es va publicar Tala, la novel·la va ser retirada de la distribució per una denúncia d’un personatge vienès que s’hi va veure reflectit i insultat. En forma de monòleg interior i amb una mirada de cobra, la novel·la recrea un sopar entre amics que s’han distanciat. La repassada contra la societat cultural austríaca fa feredat per la crueltat i l’humor hilarant que destil·la. No hem d’oblidar el sentit de l’humor de Bernhard, que era capaç de dir, en les seves cèlebres converses amb Kurt Hofman, que estava ben content de la vida: “Soc completament feliç, de dalt a baix, de dreta a esquerra, com una creu. I això és el més bonic que puc dir d’una existència catòlica. Desitjo a tothom una religió i tota la mandanga perquè és meravellós com una sopa amb nata.” I Bernhard no era un emulador de Ferran Adrià, sinó algú que pensava a la contra després d’haver patit totes les calamitats que descriu als seus llibres sobre la joventut i la guerra. Sense compassió, amb la mala llet esmolada d’algú que odia la seva pàtria (ho podrien entendre, això, els catalans?), l’escriptor fa de Tala un fortí dels mals sentiments, sense contemplacions. El món del teatre i cultural en general passa pel sedàs del vidriol d’un escriptor que mai va voler fer amics i que es va escapar de Salzburg i Viena per intentar ser més lliure.