LA HUMANITAT DE YASUJIRO OZU

De Yasujiro Ozu, creador d’històries en què sembla que no passi res fins que de sobte ens arriba una gran emoció, Wim Wenders afirma al començament de Tokio Ga, un documental del 1985 a la recerca de les empremtes del director de Contes de Tòquio: “Sent tan japonesos, aquests films són a la vegada universals. Jo hi he reconegut famílies del món sencer. I també els meus pares, el meu germà i a mi mateix. Per a mi, ni abans ni després, el cinema mai no ha estat tan a prop de la seva essència i de la seva funció: oferir una imatge útil i vertadera de la humanitat en què aquesta es pugui reconèixer i, sobretot, en què pugui aprendre alguna cosa de si mateixa.”

L’afirmació de Wenders és una mica ampul·losa, però incideix en el fet que, certament, Ozu ens posa un mirall on reflectir-nos a través de les famílies que protagonitzen les seves pel·lícules. Famílies que afronten conflictes generacionals, el pas del temps que arrossega pèrdues i canvia les maneres de viure. Amb les seves imatges (dels interiors de les cases on es conformen línies amb envans i portes corredisses, dels exteriors amb els trens que passen i els carrerons buits) tan precises, Ozu ens mostra el declinar d’unes famílies convidant-nos a acceptar el pas del temps fent una immersió en la vida com un crepuscle perpetu: l’esmentada Contes de Tòquio, Primavera tardana i també Primavera precoç, Principis d’estiu, Crepuscle a Tòquio, Flors d’equinocci, La tardor de la família Kohayagawa, El gust del sake, entre d’altres.

Totes aquestes pel·lícules, en tot cas, són dels últims anys cinquanta i primers dels seixanta: Ozu va morir el 12 de desembre del 1963, el mateix dia en què complia 60 anys. Coincidint gairebé amb el 120è aniversari del naixement del cineasta i el 60è de la seva mort, s’estrenarà finalment en sales de l’Estat espanyol (amb una còpia restaurada que va presentar-se al festival de Canes) una pel·lícula del 1947 que, com anuncia el títol Història d’un veïnat, no aborda pròpiament una família, sinó un veïnat alterat per la presència d’un nen perdut (Kohei) a qui un dels veïns (interpretat per Chishu Ryu, actor habitual d’Ozu) ha recollit als carrers de Tòquio. En el fons, però, hi palpita el tema de la família: aquest nen ha sigut abandonat, suposadament pel seu pare, sent orfe de mare? Qui està disposat a acollir-lo? Ningú no el vol, però els veïns decideixen que se n’ha de fer càrrec una vídua (Otane, encarnada per Choko Iida) sense fills. La dona es resisteix a fer-ho i, en principi, pretén que el nen marxi de casa seva.

Quan Ozu va realitzar aquesta pel·lícula feia cinc anys que no feia cinema a causa de la Segona Guerra Mundial: va ser destinat a la Xina i, al final, a Singapur, on va ser empresonat per l’exèrcit dels Estats Units. No cal dir que la guerra va fer que molts nens japonesos perdessin els pares. Kohei té pare, com esbrina Otane, però en certa manera representa l’orfandat a causa de la guerra. El nen es fa pipí al llit la primera nit i enfurisma la vídua. No és per res. S’ha de tenir present la incontinència urinària dels “nens de la guerra” traumatitzats pels bombardejos a la població civil. El cas és que Otane fa que el nen pengi el matalàs mullat i, en veure’l estès, pot semblar una mena de bandera atrotinada i capgirada dels Estats Units, és a dir dels aleshores ocupants del Japó: la semblança és accidental o intencionada?

El film és d’una senzillesa i una humilitat extremes, però és així que Ozu, sense tampoc caure en el sentimentalisme, emociona. Entre la vídua malcarada i el nen musti (tan diferent als nens juganers, xerraires i de vegades revoltats amb els pares d’altres films del director) es va creant una tendresa. I és així que arriba el moment memorable en què tots dos posen per a una foto, que deixarà constància d’una família que serà efímera.