LA HUMANITAT DE YASUJIRO OZU

De Yasu­jiro Ozu, cre­a­dor d’històries en què sem­bla que no passi res fins que de sobte ens arriba una gran emoció, Wim Wen­ders afirma al començament de Tokio Ga, un docu­men­tal del 1985 a la recerca de les emprem­tes del direc­tor de Con­tes de Tòquio: “Sent tan japo­ne­sos, aquests films són a la vegada uni­ver­sals. Jo hi he reco­ne­gut famílies del món sen­cer. I també els meus pares, el meu germà i a mi mateix. Per a mi, ni abans ni després, el cinema mai no ha estat tan a prop de la seva essència i de la seva funció: ofe­rir una imatge útil i ver­ta­dera de la huma­ni­tat en què aquesta es pugui reconèixer i, sobre­tot, en què pugui apren­dre alguna cosa de si mateixa.”

L’afir­mació de Wen­ders és una mica ampul·losa, però inci­deix en el fet que, cer­ta­ment, Ozu ens posa un mirall on reflec­tir-nos a través de les famílies que pro­ta­go­nit­zen les seves pel·lícules. Famílies que afron­ten con­flic­tes gene­ra­ci­o­nals, el pas del temps que arros­sega pèrdues i can­via les mane­res de viure. Amb les seves imat­ges (dels inte­ri­ors de les cases on es con­for­men línies amb envans i por­tes cor­re­dis­ses, dels exte­ri­ors amb els trens que pas­sen i els car­re­rons buits) tan pre­ci­ses, Ozu ens mos­tra el decli­nar d’unes famílies con­vi­dant-nos a accep­tar el pas del temps fent una immersió en la vida com un cre­pus­cle per­petu: l’esmen­tada Con­tes de Tòquio, Pri­ma­vera tar­dana i també Pri­ma­vera precoç, Prin­ci­pis d’estiu, Cre­pus­cle a Tòquio, Flors d’equi­nocci, La tar­dor de la família Kohaya­gawa, El gust del sake, entre d’altres.

Totes aques­tes pel·lícules, en tot cas, són dels últims anys cin­quanta i pri­mers dels sei­xanta: Ozu va morir el 12 de desem­bre del 1963, el mateix dia en què com­plia 60 anys. Coin­ci­dint gai­rebé amb el 120è ani­ver­sari del nai­xe­ment del cine­asta i el 60è de la seva mort, s’estre­narà final­ment en sales de l’Estat espa­nyol (amb una còpia res­tau­rada que va pre­sen­tar-se al fes­ti­val de Canes) una pel·lícula del 1947 que, com anun­cia el títol Història d’un veïnat, no aborda pròpia­ment una família, sinó un veïnat alte­rat per la presència d’un nen per­dut (Kohei) a qui un dels veïns (inter­pre­tat per Chishu Ryu, actor habi­tual d’Ozu) ha reco­llit als car­rers de Tòquio. En el fons, però, hi pal­pita el tema de la família: aquest nen ha sigut aban­do­nat, supo­sa­da­ment pel seu pare, sent orfe de mare? Qui està dis­po­sat a aco­llir-lo? Ningú no el vol, però els veïns deci­dei­xen que se n’ha de fer càrrec una vídua (Otane, encar­nada per Choko Iida) sense fills. La dona es resis­teix a fer-ho i, en prin­cipi, pretén que el nen marxi de casa seva.

Quan Ozu va rea­lit­zar aquesta pel·lícula feia cinc anys que no feia cinema a causa de la Segona Guerra Mun­dial: va ser des­ti­nat a la Xina i, al final, a Sin­ga­pur, on va ser empre­so­nat per l’exèrcit dels Estats Units. No cal dir que la guerra va fer que molts nens japo­ne­sos per­des­sin els pares. Kohei té pare, com esbrina Otane, però en certa manera repre­senta l’orfan­dat a causa de la guerra. El nen es fa pipí al llit la pri­mera nit i enfu­risma la vídua. No és per res. S’ha de tenir pre­sent la incon­tinència urinària dels “nens de la guerra” trau­ma­tit­zats pels bom­bar­de­jos a la població civil. El cas és que Otane fa que el nen pengi el matalàs mullat i, en veure’l estès, pot sem­blar una mena de ban­dera atro­ti­nada i cap­gi­rada dels Estats Units, és a dir dels ales­ho­res ocu­pants del Japó: la sem­blança és acci­den­tal o inten­ci­o­nada?

El film és d’una sen­zi­llesa i una humi­li­tat extre­mes, però és així que Ozu, sense tam­poc caure en el sen­ti­men­ta­lisme, emo­ci­ona. Entre la vídua mal­ca­rada i el nen musti (tan dife­rent als nens juga­ners, xer­rai­res i de vega­des revol­tats amb els pares d’altres films del direc­tor) es va cre­ant una ten­dresa. I és així que arriba el moment memo­ra­ble en què tots dos posen per a una foto, que dei­xarà constància d’una família que serà efímera.