Equilibri nadalenc a l’escenari

Les pla­ces de les ciu­tats es tenyei­xen de les acrobàcies del circ pels volts de Nadal. El ver­mell, que avui es vin­cula al Nadal més pel Pare Noel sim­pa­ti­cot que per la diver­tida malícia dels dimo­nis d’Els Pas­to­rets, con­ge­nia molt bé amb el circ. Els telons de vellut de color grana, (cosí germà del ver­mell nada­lenc) li donen una dis­tinció i una sua­vi­tat, tant si són fun­ci­ons de circ clàssic com pro­pos­tes con­tem­porànies. Si aquest dime­cres ha arren­cat la tem­po­rada de Rhum & Cia a la Sala Beckett amb Picasso, rey, mons­truo y payaso, avui mateix s’estrena Gla­tir, la 28a edició del Circ d’Hivern de l’Ate­neu Popu­lar de Nou Bar­ris. Pel que fa al circ tra­di­ci­o­nal, a Girona se cele­bra la desena edició con­se­cu­tiva del Gran Circ de Nadal, i el Circ Històric Raluy, coman­dat per Rosa Raluy (que també va estar a Girona per fires) fa una set­mana que s’ha tor­nat a plan­tar al Port Vell de Bar­ce­lona, on s’estarà fins al febrer. A l’agenda hem inclòs altres pro­pos­tes cir­cen­ses (algu­nes amb una llarga tra­jectòria, com NUYE, dels “eia”; Quan no tocàvem de peus a terra, de Circ Pis­to­let, o Karoli, l’home roda, que hem res­ca­tat de l’agenda de l’Asso­ci­ació de Pro­fes­si­o­nals del Circ de Cata­lu­nya

Aquest dimarts han començat els pas­sis esco­lars de Gla­tir. Amb humi­li­tat i constància, l’ Ate­neu Popu­lar de Nou Bar­ris ha sig­nat cada any una pro­ducció pròpia, feta a par­tir d’un pro­jecte amb una direcció artística que va can­vi­ant. Enguany, Magda Puig i Oriol Escur­sell han pro­po­sat cons­truir un espec­ta­cle net, ele­gant, car­re­gat de ver­ti­cals, ja siguin amb con­tor­si­ons a terra o aguan­tant-se només amb el cap des d’un per­so­na­lit­zat tra­pezi Was­hing­ton. Gla­tir busca des­til·lar les imat­ges de la cul­tura tra­di­ci­o­nal(des de pujar a dalt d’un avet pelat, con­ver­tit en una perxa xinesa per a l’ocasió, a ballar una mena de mas­ca­rada) en una estètica con­tem­porània. Ho fa acom­pa­nyat de la veu d’una àvia que recorda fets quo­ti­di­ans d’ahir que con­tras­ten amb la soci­e­tat de con­sum actual. De fons, plan­te­gen pre­gun­tes, com ara: quant temps ha de pas­sar perquè una expressió artística passi a ser con­si­de­rada pròpia d’una comu­ni­tat? No volen donar res­pos­tes, només somien en una cul­tura inte­gra­dora, trans­ver­sal que beu dels cos­tums dels seus habi­tants i els con­ver­teix en una festa com­par­tida.

Pujar a un arbre, ballar cobert per un capgròs o per una màscara fetes amb ele­ments natu­rals, ballar sobre un taüt, sal­tar amb samarra i esque­llots per la plaça o mos­trar devoció amb una ofrena flo­ral que esdevé una escul­tura efímera. Aquests són alguns dels ele­ments que han res­ca­tat de les cul­tu­res dels artis­tes que for­men part de repar­ti­ment: Amaya Goñi (espe­ci­a­lista en tra­pezi), Sílvia Capell (perxa xinesa), Alícia Sáez (acro­dansa), Mateo Cas­tel­blanco (tra­pezi Was­hing­ton) i Juan Car­los Pan­duro (ver­ti­ca­lisme). Cadascú ha apor­tat alguna tra­dició a la dra­matúrgia i, en con­junt, han pro­vat de con­ver­tir-la en figura acrobàtica. La dansa més rítmica apa­reix amb l’adap­tació que el coreògraf Joan Serra (a qui es ret home­natge en el desè ani­ver­sari de la seva mort) va fer d’una dansa tra­di­ci­o­nal basca, però domina una certa qui­e­tud en un espai en què els plans d’actu­ació es modi­fi­quen gràcies a l’apa­rició de tau­les sub­jec­ta­des pel sos­tre, el tra­pezi (con­ver­tit en una biga de fusta) i una estruc­tura de ferro que simula el perímetre d’una taula que dona nous camps per expe­ri­men­tar l’equi­li­bri. Gla­tir batega amb el cant a cap­pe­lla i uns finíssims acords de piano. Escur­sell i Puig, que es van conèixer gràcies a un encàrrec ante­rior per fer un Com­bi­nat del Circ, han optat per apro­fi­tar al màxim el pri­vi­legi de tre­ba­llar amb temps i unes nota­bles con­di­ci­ons per fer el millor espec­ta­cle pos­si­ble, «i si arriba l’opció de fer bolos,ja ho adap­ta­rem», comenta Escur­sell.

A la Sala Beckett, Rhum & Cia s’atre­vei­xen a fer un con­tro­ver­tit home­natge a la vida de Picasso. Amb auto­ria de María Fol­guera i coproduït per Circo Price de Madrid (que Fol­guera diri­geix), repre­sen­ten Picasso, rey, mons­truo y payaso. Ara, emer­geix molt més un to dramàtic del pin­tor genial (Jordi Martínez), que con­versa amb el seu amic Ramón Gómez de la Serna (Joan Arqué, que també exe­cuta el paper de direc­tor) sobre els cadàvers que ha anat este­nent per la seva vida i la seva obra. Que­ralt Albi­nyana se suma a la pro­posta, fins ara, ínte­gra­ment mas­cu­lina. Rhum sem­bla un equip que s’adapta a totes les con­di­ci­ons i que sap extreure suc de cada nova aven­tura. I Albi­nyana, habi­tual de Dei Furbi, des­plega fres­cor al cos­tat de Piero Stei­ner, Lluc Armen­gol, Xavi Lozano i Mauro Paga­ga­nini. Els dos pro­ta­go­nis­tes es dis­tan­cien més del nas i la màscara, men­tre que els altres man­te­nen el to incon­for­mista, l’aire d’infant que fra­cassa un cop i un altre, propi del clown. El resul­tat és un qua­dre que ense­nya la manera d’actuar d’un depre­da­dor sexual (Picasso ope­rava des del domini amb les seves amants, dema­nant que con­fi­es­sin en ell i man­te­nint-hi, sovint, un doble joc) que no el blan­queja i que res­pecta les diver­ses èpoques (blava, rosa, negra i també el cubisme) d’una forma lúdica i prou pedagògica. El traç gros es des­plega a la sala del psi­quia­tre, però abans des­til·len dife­rents tons de la sen­si­bi­li­tat del clown, sem­pre dis­po­sat a sor­pren­dre i dei­xar-se sor­pren­dre, com uns bohe­mis de poca traça.

Del Gran Circ de Nadal de Girona (que cele­bra el desè ani­ver­sari) es pot avançar que, aquest cop, s’ins­tal·la en una gran vela, de 42 metres de diàmetre i que en cinc dies pro­gra­ma­ran dotze fun­ci­ons amb un afo­ra­ment màxim de 18.720 espec­ta­dors. Fins a vint-i-cinc artis­tes guar­do­nats en els prin­ci­pals fes­ti­vals del món i pre­sen­tat, com sem­pre, per Genís Mata­bosch. D’altra banda, el Circ de Nadal de l’Hos­pi­ta­let de Llo­bre­gat , pro­posa un espec­ta­cle inèdit amb dis­ci­pli­nes com acrobàcia, mala­bars i tra­pe­zis. Les fun­ci­ons són gratuïtes, tot i que tenen pre­ferència els empa­dro­nats al muni­cipi.

Més enllà del circ, tan­quem la llista de reco­ma­na­ci­ons (que ja vam ini­ciar la set­mana pas­sada) amb els retorns de Fitz­roy, de Jordi Gal­ce­ran, al Tea­tre Borràs (una comèdia d’altura amb girs entre esca­tològics i vitals) i el Fir­ma­mento, de La Vero­nal (un tre­ball de dansa tea­tre al Mer­cat de les Flors en què Mar­cos Morau fa una regressió a la seva ado­lescència). D’altra banda, també cal par­lar del dar­rer musi­cal per a tots els públics en català, de Coco Comín, ins­pi­rat en el conte de Char­les Dickens. A la Cúpula Are­nas, Oli­ver Twist es pro­grama en hora­ris per a la cana­lla fins al 7 de gener. Onze intèrprets (alguns dels petits van par­ti­ci­par en el repar­ti­ment de Billy Elliot) can­ten en directe una història d’aven­tu­res en què també hi ha ballet, jazz, claqué i acrobàcia. La Cúpula Are­nas com­ple­tarà la pro­gra­mació amb con­certs de tri­buts de Nadal (a Beat­les, Queen, Elvis Pres­ley, Abba, David Bowie, Frank sina­tra i al rock català) i una sessió de Toni Moog (30 de desem­bre). Per últim, l’artista infan­til Lulí Pampín can­tarà i ballarà al públic amb el show Bien­ve­ni­dos (4 de gener, 17h). Més de 12 mili­ons de segui­dors s’apre­nen cada cançó i cada core­o­gra­fia dels exi­to­sos vídeos d’aquesta ídol inter­na­ci­o­nal, que sumen més de 6.000 mili­ons de visu­a­lit­za­ci­ons.