La transició generacional que molts adolescents vam experimentar en passar de veure Barrio Sésamo a Els Joves va ser com un autèntic big-bang. Res a veure amb la generació que va créixer amb Friends o, molt pitjor, amb Dawson Crece. Ens remuntem al 1996, quan TV3 va apostar per emetre The Young Ones, una sèrie que havia triomfat a la BBC entre el 1982 i el 1984. Sí, catorze anys després que Naranjito ens adoctrinés sobre la història del futbol; això, mentre al Regne Unit de Tacher, la Dama de Ferro, aquesta i altres sèries sorgien com a respostes furioses i irreverents al govern de la dreta més conservadora. Igualet que aquí, vaja.

Només van ser dues temporades en antena, però l’èxit i el ressò van ser tan aclaparadors que va permetre que arribés, ni que fos una dècada més tard, a països com el nostre. No sé qui va ser l’il·luminat de la nostra que va veure la possibilitats que aquí també quallés, com així va ser, i ràpidament Els Joves es va convertir en una sèrie de culte, amb tot un jovent imitant les frases i els comportaments irreverents dels protagonistes. Un grup heterogeni de quatre companys que compartien vivències sota el mateix sostre, a Londres (en realitat el rodatge en exteriors es va fer a Bristol).

Els quatre personatges estaven inscrits al fictici Scumbag College, encara que mai no se’ls va veure assistint a classe i que rarament se’ls veia estudiar. Començant per en Vyvyan (Adrian Edmondson), un tipus descerebrat, alcohòlic i violent que estudiava medicina i portava cadàvers a casa. En Nil (Nigel Planer), un hippie amb tendències suïcides, ase dels cops i decretat antidemocràticament cuiner oficial de la casa, tot i que cuinava unes llenties al curri nuclears que podrien haver arrasat la capital anglesa. En Mike (Christopher Ryan), mafiós que tenia comprats els professors de la facultat i l’autoproclamat líder de la casa. I en Rick (Rik Mayall), el meu personatge preferit, l’estudiant de sociologia, anarquista radical i trotskista, un fals i covard admirador de Cliff Richards (!?) i verge encara que ho negués. I no ens descuidem de Brigada Antidisturbis, la mascota d’en Vyvyann, que mor pràcticament en tots els episodis pel maltractament animal (us imagineu això avui, oi que no?).

Els Joves en realitat és una comèdia de situació sui generis d’allò més alternativa, que combinava l’estil tradicional amb l’astracanada, amb uns arguments d’aquests que t’imagines el guionista dient “que no m’atreveixo? Aguanta’m el cubata!”, farcits de canvis incongruents i molt surrealisme i d’una escatologia que avui no passaria l’autocensura.

Cada episodi era una bogeria, amb una trama principal de per si hilarant i extravagant, que donava peu a una sèrie de gags protagonitzats per mosques, rates que fumen, caixes de mistos o paròdies de programes de televisió. Els guions els signaven Ben Elton, Lise Mayer i Rik Mayall, a banda de les intervencions d’Alexei Sayle (un artista prolífic en el circuit londinenc dels clubs de comèdia dels anys setanta), que creava pel seu compte les aparicions dels membres de la família Balowski, encarnant ell tots els papers de l’auca. No enteníem res, però com rèiem!

Un dels al·licients que va fer que la sèrie triomfés entre nosaltres és que a més de petar-te de riure, en cada capítol hi havia alguna actuació musical. De cop i volta apareixien al menjador dels nostres amics bandes com Madness, The Damned, Motörhead o aquells mítics Dexys Midnight Runners , que tant em molaven. També hi feien aparicions especials diversos actors anglesos que ara sí que reconeixem, com Robbie Coltrane, Stephen Fry, Terry Jones, Hugh Laurie o Emma Thompson. Valga’m déu, quins temps!