Crítica
LA CARTA GUANYADORA DE LA POESIA
Escriu Susanna Lliberós (Vila-real, 1973), com a conclusió d’una de les poesies d’aquest llibre desesperançat i cru: “Ets poeta, no tindràs mai la carta guanyadora.” Aquest lector es permet de discrepar-hi. Sovint la poesia serveix, entre altres qüestions, per construir un artefacte de bellesa i veritat a partir del dolor. En el cas de l’obra que comento, com en el de Quimera, de Pere Joan Martorell, el punt de partença té a veure amb una experiència dolorosa. En concret, amb “l’amor que ha mort”, com diu un dels versos de la periodista i poeta. Però després ve el que, paradoxalment, perquè no estava previst, pot acabar constituint un producte més perdurable que allò que, en el seu moment, es va viure amb joia: “L’ofici dur | d’escriure, de desviure.” Borges va intentar convèncer-nos sobre la viabilitat de l’art d’oblidar. Dir-ne art potser resulta un pèl excessiu. A més, no sempre oblidem de la mateixa manera, i a vegades no arribem a oblidar del tot: no hi ha lleis, en aquesta pràctica dels humans. Per fortuna, potser.
Aquests dos llibres tracten d’aquestes qüestions. Subirós es fixa en un “raig de llum” que no pot aferrar, i que, “sol i obscè | de zel, va a la | cassola del | no | res”. I Pere Joan Martorell (Lloseta, 1972), que defensa una escriptura un punt al·lucinada, sempre empeltada de símbols, apunta: “Teu és Amor | el plany incert | crepuscular | l’albada eterna el temple buit | d’aquest reialme.” El temple buit! Cada un dels versos consignats, llevat del que només està format per una paraula (“crepuscular”), es divideix en dos hemistiquis. El poeta mallorquí fa que la forma signifiqui: en el blanc triple entre els dos hemistiquis o en els abruptes encavalcaments.
Ni El Crit ni Quimera són llibres amables, ni fàcils d’entrar-hi. Sí que són valents, perquè s’enfronten, sense pudor, a la ferida. Subirós propugna un crit alliberador, que al començament de l’obra designa amb la ce majúscula (un efecte que ens fa pensar, per la proximitat de totes dues paraules, en Crist): “El Crit | és l’única consciència que ens habita la pell | i alhora la reedita. | És la supervivència.” Martorell treballa en aquella mena d’entreclaror de la vigília, com si el jo dels seus versos vingués, trasbalsat, de l’espessor de la nit. La figura imposant de la Quimera, també amb majúscula, talla d’arrel qualsevol dubte sobre la possibilitat de represa del que havia estat: “Ho donaria tot ara mateix | per repetir els errors al teu costat | però no ens resten ja més nits salvatges. | Només ens cal mirar als ulls de Quimera.”
En el llibre de Lliberós les referències al cos serveixen per aprofundir encara més el sentiment del buit. Després de l’amor, el cos sembla gairebé inoportú, estrany, “una imposició inamovible”. I registra el traç de la ferida: la cicatriu (com un llenç recull la signatura del pintor). La poeta no evita la cruesa: “Jas, uns pits maltractats!, sutura i cap a casa. | Què fas ara amb la llosa d’uns punts amb punt final | que t’han cosit per sempre la planúria i l’espant?” En l’obra de Martorell la commoció sembla que hagi produït una confusió sobre la identitat pròpia: “Habita dins mi | un ésser | que no soc | Tu | teu jo sens | verb.” De fet, aquest esborrament dels límits de la identitat és una de les qüestions bategants del llibre.
El Crit reflexiona sobre el passat: “Quin dol d’allò que no has tingut vens a plorar-me ara? | Era això viure, anar acostumant-nos a l’absència?”; també ho fa sobre un present ingrat que comença a afermar un futur que hauria de ser-ho menys: “Alletar la memòria amb la innocència. | Com, si no, podríem sobreviure?” Aquests dos versos, els de la poesia titulada Lactància, són d’una extrema lucidesa, i especulen sobre la manera d’afrontar la memòria per tal que aquesta no ens desarmi, per tal de sobreviure (un concepte clau en el llibre de la poeta). El desig de puresa, d’innocència —alletar la memòria, com qui peixa una vella—, és una decisió intel·ligent per no deixar-se endur pels records més dolços i, en conseqüència, pels pensaments més foscos. En altres ocasions, les metàfores resulten més previsibles. És el cas de la poesia Codi de circulació: “Una prudent distància de seguretat, | la recomanació de no envair el carril contrari | i un gran prohibit el pas que respecten”.
La de Quimera és una poesia sense esperança: “Sempre hi seràs [...] Confusa entre la mort del temps | i la bellesa del sepulcre.” Als cors, se’ls ha foragitat “d’aquell futur tan bo que els dos volíem”. I no hi ha més llei que la de la mort: “Sabem també que un dia qui sap quan | els cucs faran festí del cor i el fetge.” Llibres, tots dos, de maduresa: que aguanten la mirada a l’esglai. Que ens repten.
