PUNTS DE VISTA

L’altre dia, una amiga em pre­gun­tava quina música escolto habi­tu­al­ment. Vaig fer un breu recor­re­gut per les meves pre­ferències, i em va dir: “Només escol­tes clàssica?” Em vaig estal­viar la idea –dis­cu­ti­ble com qual­se­vol altra– que només diuen música clàssica els qui no la freqüenten, i quan li vaig dema­nar quina és la seva música habi­tual em va dir que ella no es limi­tava a una sola mena de música, sinó que n’hi agra­da­ven mol­tes: jazz, fla­menc, folk, rock, samba, bolero, son cubano (mal ano­me­nat salsa)..., i em va sug­ge­rir per què no em plan­te­java dei­xar d’escol­tar una única mena de música i fer com ella, diver­si­fi­car i ampliar el regis­tre de gus­tos.

No era cap nove­tat la diferència de punts de vista, ni la con­següent rela­ti­vi­tat ope­rant, un fet tam­poc greu ni motiu d’alarma, però com a mínim curiós. No vaig veure gaire sen­tit a dir-li que, de la mateixa manera que ella orde­nava el reper­tori en ter­mes de jazz, fla­menc, folk, pop, samba, bolero, son cubano, etcètera, i música clàssica, jo ho podia fer en ter­mes de medi­e­val, renai­xen­tista, bar­roca, del clas­si­cisme, romàntica, moderna, con­tem­porània –i, encara, ins­tru­men­tal, vocal, de cam­bra, simfònica, etcètera–, i música lleu­gera.

Tam­poc podia defu­gir la pon­de­ra­ble injustícia que hau­ria comès. No hi ha menys­preu ni petulància en la meva clas­si­fi­cació, perquè també escolto amb plaer Cohen, Dylan, Lou Reed, els Beat­les, Dire Straits, Bob Mar­ley, Peter Tosh i alguna peça d’autors de qui no en sé gran cosa més, com ara Baker Street de Gerry Raf­ferty, The Night They Drove Old Dixie Down en versió de The Band, i A Whi­ter Shade of Pale de Pro­cul Harum, per cert pro­ce­dent de Bach.

D’altra banda, no cal recor­dar les peces oca­si­o­nal­ment visi­ta­des pels qui par­len de “música clàssica”: el Cànon de Pac­hel­bel, Les qua­tre esta­ci­ons de Vivaldi, l’al·leluia d’El Mes­sies de Händel, la Toc­cata i fuga en re menor (la BWV 565, no em sé estar de pre­ci­sar-ho, perquè no és l’única) i els Con­certs de Bran­den­burg de Bach, la Petita sere­nata noc­turna de Mozart, el Per a Elisa, el tema de la sim­fo­nia coral, la 9a, de Beet­ho­ven, l’Ave Maria de Gou­nod, també pro­vi­nent de Bach, més el de Schu­bert, força sem­blant i més de 25 anys ante­rior, i algun frag­ment l’òpera ita­li­ana.

Són paral·leles, les dues llis­tes? No, perquè la pri­mera és pro­ducte de la meva apre­ci­ació, sub­jec­tiva com totes, i la segona també, però no refe­rida a mi mateix com l’altra, sinó a la meva con­si­de­ració dels altres. Sigui com sigui, segur que, amb els mati­sos i dis­crepàncies d’ofici, el lec­tor tro­barà on estar-hi d’acord o no.