L’altre dia, una amiga em preguntava quina música escolto habitualment. Vaig fer un breu recorregut per les meves preferències, i em va dir: “Només escoltes clàssica?” Em vaig estalviar la idea –discutible com qualsevol altra– que només diuen música clàssica els qui no la freqüenten, i quan li vaig demanar quina és la seva música habitual em va dir que ella no es limitava a una sola mena de música, sinó que n’hi agradaven moltes: jazz, flamenc, folk, rock, samba, bolero, son cubano (mal anomenat salsa)..., i em va suggerir per què no em plantejava deixar d’escoltar una única mena de música i fer com ella, diversificar i ampliar el registre de gustos.

No era cap novetat la diferència de punts de vista, ni la consegüent relativitat operant, un fet tampoc greu ni motiu d’alarma, però com a mínim curiós. No vaig veure gaire sentit a dir-li que, de la mateixa manera que ella ordenava el repertori en termes de jazz, flamenc, folk, pop, samba, bolero, son cubano, etcètera, i música clàssica, jo ho podia fer en termes de medieval, renaixentista, barroca, del classicisme, romàntica, moderna, contemporània –i, encara, instrumental, vocal, de cambra, simfònica, etcètera–, i música lleugera.

Tampoc podia defugir la ponderable injustícia que hauria comès. No hi ha menyspreu ni petulància en la meva classificació, perquè també escolto amb plaer Cohen, Dylan, Lou Reed, els Beatles, Dire Straits, Bob Marley, Peter Tosh i alguna peça d’autors de qui no en sé gran cosa més, com ara Baker Street de Gerry Rafferty, The Night They Drove Old Dixie Down en versió de The Band, i A Whiter Shade of Pale de Procul Harum, per cert procedent de Bach.

D’altra banda, no cal recordar les peces ocasionalment visitades pels qui parlen de “música clàssica”: el Cànon de Pachelbel, Les quatre estacions de Vivaldi, l’al·leluia d’El Messies de Händel, la Toccata i fuga en re menor (la BWV 565, no em sé estar de precisar-ho, perquè no és l’única) i els Concerts de Brandenburg de Bach, la Petita serenata nocturna de Mozart, el Per a Elisa, el tema de la simfonia coral, la 9a, de Beethoven, l’Ave Maria de Gounod, també provinent de Bach, més el de Schubert, força semblant i més de 25 anys anterior, i algun fragment l’òpera italiana.

Són paral·leles, les dues llistes? No, perquè la primera és producte de la meva apreciació, subjectiva com totes, i la segona també, però no referida a mi mateix com l’altra, sinó a la meva consideració dels altres. Sigui com sigui, segur que, amb els matisos i discrepàncies d’ofici, el lector trobarà on estar-hi d’acord o no.