L’Haskalà i els habitants de la frontera

Ni Berns­tein, ni Schönberg, ni Freud, ni Art­hur Sch­nitz­ler, ni Phi­lip Roth, ni Ein­stein, ni Oppen­hei­mer –ni tants d’altres– per­ta­nyen a la judeïtat del ter­ror que encarna Ben­ja­min Neta­nyahu, perquè repro­du­eix com un mirall els fona­men­ta­lis­mes islàmics i perquè, al cap i a la fi, totes les ortodòxies extre­mes gene­ren la mateixa violència i el mateix menys­preu per la vida.

A Europa, pri­mer, i a Nova York, més tard, els hete­ro­do­xos jueus es van desen­vo­lu­par com a veri­ta­bles cata­lit­za­dors de la cul­tura occi­den­tal, que van viure i viuen com a més pròpia que nosal­tres matei­xos. Aquest feno­men s’explica amb l’Haskalà.

A mei­tat del segle XIX, els jueus que habi­ta­ven al cen­tre d’Europa, a Bohèmia i a Àustria prin­ci­pal­ment, van expe­ri­men­tar un revolta intel·lec­tual que mar­ca­ria la cul­tura occi­den­tal fins als nos­tres dies. Com a apàtri­des ter­ri­to­ri­als, la seva pàtria espi­ri­tual havia estat el Lli­bre. Però a par­tir del 1850, la Torà entra­ria en crisi en enfron­tar-se a la moder­ni­tat asso­ci­ada a l’Haskalà o Il·lus­tració jueva. Par­lem d’una crisi que du a la moder­ni­tat jueva, però que, en rea­li­tat, afecta la moder­ni­tat euro­pea, si con­si­de­rem que, des de mei­tat del segle XIX, els jueus han pro­ta­go­nit­zat les grans revo­lu­ci­ons intel·lec­tu­als de la cul­tura occi­den­tal en els camps de la filo­so­fia, la música, la física, la psi­co­lo­gia, la política i la psi­coanàlisi.

Olga Lit­vak ha pro­po­sat, recent­ment, una revisió de la qüestió, en afir­mar que l’Haskalà repre­senta la irrupció en la vella tra­dició jueva, no de la Il·lus­tració, sinó del Roman­ti­cisme. Con­tra­posa l’Enligh­ten­ment raci­o­na­lista, situat a la façana atlàntica d’Europa i Amèrica, i entre els anys 1650 i 1789, a l’Haskalà, que seria un feno­men romàntic de l’Europa cen­tral i de l’est, lli­gat als ter­ri­to­ris regits pels Hohen­zo­llern, els Roma­nov i els Habs­burg i, espe­ci­al­ment, a les ciu­tats de Berlín, Sant Peters­burg i Viena, en el període que va entre el 1800 i el 1870.

Moses Men­dels­sohn, el Sòcra­tes jueu de Berlín, va ser el pare de l’Haskalà. Va viure entre els anys 1729 i 1786 i, per tant, va ser un con­tem­po­rani dels il·lus­trats, amb qui va man­te­nir una relació ambi­va­lent. Admi­ra­dor de Rous­seau i de Kant, és un fet incon­tes­ta­ble que Men­dels­sohn pro­voca un tren­ca­ment amb el mono­poli ideològic del rabi­nisme, sigui des de les Llums, des del Roman­ti­cisme o des de totes dues posi­ci­ons. I és un fet que cons­ti­tu­eix el preàmbul d’una irrupció mas­siva dels intel·lec­tu­als i artis­tes jueus en la cul­tura euro­pea, que fins ales­ho­res con­tem­pla­ven des de la mar­gi­na­li­tat o, sim­ple­ment, igno­ra­ven. Perquè durant segles havien estat atra­pats en la con­tem­plació umbi­li­cal de la tra­dició mosaica i tor­tu­rats per la ter­ri­ble para­doxa que el poble esco­llit de Déu hagués estat cas­ti­gat com cap altre, fora­gi­tat de la seva terra i con­dem­nat a la diàspora.

Amb l’Haskalà, els jueus d’Europa cen­tral entren en la moder­ni­tat i se situen en una posició para­do­xal, perquè alguns d’ells, d’una banda, inten­ten assi­mi­lar-se amb l’adopció del cris­ti­a­nisme catòlic o pro­tes­tant, però, d’una altra, s’auto­con­dem­nen a la mar­gi­na­li­tat cul­tu­ral quan com a artis­tes assu­mei­xen el rol dels romàntics. Els jueus aban­do­na­ven la seva tra­di­ci­o­nal mar­gi­na­li­tat cul­tu­ral i irrom­pien en la moder­ni­tat al mateix temps que la resta d’euro­peus. D’una banda, la majo­ria dels que eren austríacs es feien catòlics, amb una selecta mino­ria que abraçaven el pro­tes­tan­tisme com a creença més genuïnament germànica. Això implica l’adopció de l’asce­tisme, l’ethos de la pro­fessió i el sen­tit del deure que tra­vessa la cul­tura ale­ma­nya i que s’expressa tan clara­ment en la filo­so­fia de Kant.

Enzo Tra­verso con­si­dera que amb la moder­ni­tat, després de ser alli­be­rat de l’opressió ideològica retrògrada i con­ser­va­dora de l’ortodòxia rabínica, el jueu dei­xava de ser el pària per con­ver­tir-se en el revo­lu­ci­o­nari. És una ambi­valència que sem­bla carac­te­rit­zar els jueus, la con­tra­dicció entre el revo­lu­ci­o­nari i el reac­ci­o­nari, que troba res­sons figu­res com ara les de Schönberg, con­si­de­rat per Reich un “revo­lu­ci­o­nari con­ser­va­dor”. El també jueu –jude­o­a­me­ricà– Phi­lip Roth expressa així aquesta ambi­valència, en la Pas­to­ral Ame­ri­cana (1997): “La con­tra­dicció pròpia dels jueus de voler-se inte­grar i voler-se excloure al mateix temps, d’insis­tir que són dife­rents i insis­tir que no ho són.”

Els jueus assi­mi­lats són, si man­lle­vem ter­mi­no­lo­gia d’Euge­nio Trías, els “habi­tants de la fron­tera”, éssers fron­te­rers que sem­pre pre­sen­ten l’ele­ment ambi­va­lent de ser-hi i no ser-hi: man­te­nir-se en la seva con­dició de jueus i assi­mi­lar-se a la cul­tura d’aco­llida. Molts jueus vivien doble­ment, en la cul­tura germànica i la cul­tura jueva alhora, una dupli­ci­tat inhe­rent a la seva con­dició de jueus assi­mi­lats. L’expli­cació freu­di­ana és que cal esta­blir un paral·lelisme entre la història del poble jueu i l’evo­lució de les neu­ro­sis indi­vi­du­als, una idea que ja tro­bem en Tòtem i tabú (1913). El cap­te­ni­ment del semi­tisme i l’anti­se­mi­tisme al llarg dels dos mil anys de la diàspora crea la con­tra­dicció entre el fet de con­si­de­rar-se un poble esco­llit i un poble per­se­guit que, amb un orgull secret, ha de sobre­viure sota la màscara del pària.

L’Haskalà marca la fron­tera entre els jueus que s’assi­mi­len i els qui roma­nen arre­lats al pas­sat. Els pri­mers es mos­tra­ran entu­si­as­tes amb l’assi­mi­lació, pre­ci­sa­ment perquè sem­pre havien vis­cut d’esque­nes a la història, i adop­ta­ran una visió mítica de la monar­quia. Amb l’Haskalà, la cul­tura del Roman­ti­cisme forma part, també, de l’experiència jueva, espe­ci­al­ment des de Hein­rich Heine, tan admi­rat pel jove Karl Marx. Per tant, l’assalt al para­digma cul­tu­ral fini­se­cu­lar de l’avant­guarda intel·lec­tual jueva, des de la psi­coanàlisi fins a la física quàntica pas­sant pel posi­ti­visme lògic, només va ser l’expressió de l’acce­le­ració històrica que, al llarg del segle XIX i espe­ci­al­ment després del març del 1848, es pro­du­eix entre els intel·lec­tu­als jueus. És una falca que va pene­trant entre l’ortodòxia i la moder­ni­tat esta­blerta pels bur­ge­sos. Els jueus van dei­xar de ser la gent del Lli­bre quan van deci­dir que havien de ser la gent de tots els lli­bres, perquè, impul­sats pel mite de la Bil­dung, es van cons­ti­tuir en l’avant­guarda intel·lec­tual de l’Europa cen­tral i, més tard, dels Estats Units, més con­cre­ta­ment de Nova York.

Després de la Segona Guerra Mun­dial i l’Holo­caust, la fun­dació de l’estat d’Israel era una manera de solu­ci­o­nar la diàspora i, final­ment, donar una llar als jueus no assi­mi­lats. Hereus de l’Haskalà com ara Arnold Schönberg van donar suport al pro­jecte polític, que es va ges­tar amb cert entu­si­asme. Però la rea­li­tat és que els jueus con­ti­nuen gene­rant inco­mo­di­tat, per la seva històrica ambi­valència, que els con­ti­nua man­te­nint apàtri­des fora d’Israel i els fa tenir més que mai neces­si­tat de dibui­xar murs i pro­te­gir el Lli­bre, com a habi­tants de la fron­tera.