Ni Bernstein, ni Schönberg, ni Freud, ni Arthur Schnitzler, ni Philip Roth, ni Einstein, ni Oppenheimer –ni tants d’altres– pertanyen a la judeïtat del terror que encarna Benjamin Netanyahu, perquè reprodueix com un mirall els fonamentalismes islàmics i perquè, al cap i a la fi, totes les ortodòxies extremes generen la mateixa violència i el mateix menyspreu per la vida.

A Europa, primer, i a Nova York, més tard, els heterodoxos jueus es van desenvolupar com a veritables catalitzadors de la cultura occidental, que van viure i viuen com a més pròpia que nosaltres mateixos. Aquest fenomen s’explica amb l’Haskalà.

A meitat del segle XIX, els jueus que habitaven al centre d’Europa, a Bohèmia i a Àustria principalment, van experimentar un revolta intel·lectual que marcaria la cultura occidental fins als nostres dies. Com a apàtrides territorials, la seva pàtria espiritual havia estat el Llibre. Però a partir del 1850, la Torà entraria en crisi en enfrontar-se a la modernitat associada a l’Haskalà o Il·lustració jueva. Parlem d’una crisi que du a la modernitat jueva, però que, en realitat, afecta la modernitat europea, si considerem que, des de meitat del segle XIX, els jueus han protagonitzat les grans revolucions intel·lectuals de la cultura occidental en els camps de la filosofia, la música, la física, la psicologia, la política i la psicoanàlisi.

Olga Litvak ha proposat, recentment, una revisió de la qüestió, en afirmar que l’Haskalà representa la irrupció en la vella tradició jueva, no de la Il·lustració, sinó del Romanticisme. Contraposa l’Enlightenment racionalista, situat a la façana atlàntica d’Europa i Amèrica, i entre els anys 1650 i 1789, a l’Haskalà, que seria un fenomen romàntic de l’Europa central i de l’est, lligat als territoris regits pels Hohenzollern, els Romanov i els Habsburg i, especialment, a les ciutats de Berlín, Sant Petersburg i Viena, en el període que va entre el 1800 i el 1870.

Moses Mendelssohn, el Sòcrates jueu de Berlín, va ser el pare de l’Haskalà. Va viure entre els anys 1729 i 1786 i, per tant, va ser un contemporani dels il·lustrats, amb qui va mantenir una relació ambivalent. Admirador de Rousseau i de Kant, és un fet incontestable que Mendelssohn provoca un trencament amb el monopoli ideològic del rabinisme, sigui des de les Llums, des del Romanticisme o des de totes dues posicions. I és un fet que constitueix el preàmbul d’una irrupció massiva dels intel·lectuals i artistes jueus en la cultura europea, que fins aleshores contemplaven des de la marginalitat o, simplement, ignoraven. Perquè durant segles havien estat atrapats en la contemplació umbilical de la tradició mosaica i torturats per la terrible paradoxa que el poble escollit de Déu hagués estat castigat com cap altre, foragitat de la seva terra i condemnat a la diàspora.

Amb l’Haskalà, els jueus d’Europa central entren en la modernitat i se situen en una posició paradoxal, perquè alguns d’ells, d’una banda, intenten assimilar-se amb l’adopció del cristianisme catòlic o protestant, però, d’una altra, s’autocondemnen a la marginalitat cultural quan com a artistes assumeixen el rol dels romàntics. Els jueus abandonaven la seva tradicional marginalitat cultural i irrompien en la modernitat al mateix temps que la resta d’europeus. D’una banda, la majoria dels que eren austríacs es feien catòlics, amb una selecta minoria que abraçaven el protestantisme com a creença més genuïnament germànica. Això implica l’adopció de l’ascetisme, l’ethos de la professió i el sentit del deure que travessa la cultura alemanya i que s’expressa tan clarament en la filosofia de Kant.

Enzo Traverso considera que amb la modernitat, després de ser alliberat de l’opressió ideològica retrògrada i conservadora de l’ortodòxia rabínica, el jueu deixava de ser el pària per convertir-se en el revolucionari. És una ambivalència que sembla caracteritzar els jueus, la contradicció entre el revolucionari i el reaccionari, que troba ressons figures com ara les de Schönberg, considerat per Reich un “revolucionari conservador”. El també jueu –judeoamericà– Philip Roth expressa així aquesta ambivalència, en la Pastoral Americana (1997): “La contradicció pròpia dels jueus de voler-se integrar i voler-se excloure al mateix temps, d’insistir que són diferents i insistir que no ho són.”

Els jueus assimilats són, si manllevem terminologia d’Eugenio Trías, els “habitants de la frontera”, éssers fronterers que sempre presenten l’element ambivalent de ser-hi i no ser-hi: mantenir-se en la seva condició de jueus i assimilar-se a la cultura d’acollida. Molts jueus vivien doblement, en la cultura germànica i la cultura jueva alhora, una duplicitat inherent a la seva condició de jueus assimilats. L’explicació freudiana és que cal establir un paral·lelisme entre la història del poble jueu i l’evolució de les neurosis individuals, una idea que ja trobem en Tòtem i tabú (1913). El capteniment del semitisme i l’antisemitisme al llarg dels dos mil anys de la diàspora crea la contradicció entre el fet de considerar-se un poble escollit i un poble perseguit que, amb un orgull secret, ha de sobreviure sota la màscara del pària.

L’Haskalà marca la frontera entre els jueus que s’assimilen i els qui romanen arrelats al passat. Els primers es mostraran entusiastes amb l’assimilació, precisament perquè sempre havien viscut d’esquenes a la història, i adoptaran una visió mítica de la monarquia. Amb l’Haskalà, la cultura del Romanticisme forma part, també, de l’experiència jueva, especialment des de Heinrich Heine, tan admirat pel jove Karl Marx. Per tant, l’assalt al paradigma cultural finisecular de l’avantguarda intel·lectual jueva, des de la psicoanàlisi fins a la física quàntica passant pel positivisme lògic, només va ser l’expressió de l’acceleració històrica que, al llarg del segle XIX i especialment després del març del 1848, es produeix entre els intel·lectuals jueus. És una falca que va penetrant entre l’ortodòxia i la modernitat establerta pels burgesos. Els jueus van deixar de ser la gent del Llibre quan van decidir que havien de ser la gent de tots els llibres, perquè, impulsats pel mite de la Bildung, es van constituir en l’avantguarda intel·lectual de l’Europa central i, més tard, dels Estats Units, més concretament de Nova York.

Després de la Segona Guerra Mundial i l’Holocaust, la fundació de l’estat d’Israel era una manera de solucionar la diàspora i, finalment, donar una llar als jueus no assimilats. Hereus de l’Haskalà com ara Arnold Schönberg van donar suport al projecte polític, que es va gestar amb cert entusiasme. Però la realitat és que els jueus continuen generant incomoditat, per la seva històrica ambivalència, que els continua mantenint apàtrides fora d’Israel i els fa tenir més que mai necessitat de dibuixar murs i protegir el Llibre, com a habitants de la frontera.