Diuen els estudiosos que Collita roja (1929) de Dashiell Hammett és el text fundacional del gènere negre. El llibre que avui presentem també va de collites, però d’haixix en aquesta ocasió, i sí, el paral·lelisme és vàlid, perquè també negreja per totes bandes.

Amb el títol de Brots de narcosocietat (2023), la periodista i criminòloga Fàtima Llambrich –la recordareu pel reeixit Sense cadàver, un text dedicat al mediàtic cas de Ramon Laso i aquell doble homicidi de què encara avui no s’han trobat els cossos– ens ofereix aquí un excel·lent treball d’investigació sobre el món del narcotràfic i les seves dramàtiques conseqüències. Llambrich ho fa novament des del camp de la no-ficció, en què se sent còmoda, entre el relat documental, el testimonial i el narratiu.

Per tal de dur-ho a terme, estructura el llibre en quatre parts: la primera ens explica el funcionament del contraban d’haixix, en què l’autora ens situa amb destresa a l’estret de Gibraltar, zona estratègica per excel·lència del trànsit de drogues, tot un valor geopolític com a indret fronterer, contextualitzant també amb altres territoris, com ara les Rías Baixas –ja posats a dir, de lectura obligatòria és també l’excel·lent Fariña, de Nacho Carretero–, per tal d’entendre per què es produeixen aquests tripijocs a determinades zones concretes. La segona part està dedicada a les connexions entre el Marroc i Catalunya, i com aquest darrer territori –el nostre– ha passat de ser gairebé una zona de pas per convertir-se en un dels punts cabdals d’arribada d’aquestes substàncies il·legals per totes les costes catalanes, com ara els fardells al delta de l’Ebre i a la Costa Brava, sense oblidar la connexió de com conflueix la droga al triangle geogràfic entre Galícia-Catalunya-Andalusia. Les dues darreres parts ens narren detalls més concrets del transit d’haixix, com ara el testimoni ferotge d’alguns narcotraficants, així com la descripció de les ocupacions, les plantacions i la seva gestació, el pas de mercaderies per la ciutadania i les estructures de poder amb la corrupció de certes institucions que hi estan implicades directament o indirecta.

Un altre dels mèrits –i com veieu no són pocs– és el llenguatge versemblant –per exemple, la reproducció de l’argot dels narcotraficants– i les nombroses dades d’interès que ofereix la periodista: descripcions d’embarcacions amb el brunzit dels motors potents i les persecucions frenètiques, cossos especials d’investigació, vides turmentades, l’afectació de la climatologia en la collita, el que s’extreu de cada plantació i els processos d’elaboració, etc. Tot combinat amb nombrosos passatges, anècdotes, dades i informacions que en algun moment potser haguessin guanyat més força amb la seva veu narrativa; una minúcia subjectiva que no pretén desmerèixer gens ni mica la vàlua del rigorós treball d’informació i documentació que és tan enriquidor com exuberant.

Catalunya s’ha convertit, doncs, en un país potencialment productor i generador de tràfic d’haixix com ho ha estat Colòmbia amb la cocaïna i l’Afganistan amb l’heroïna. Les instal·lacions elèctriques, la llei d’inflació del mercat, la geografia adient i el clima propici provoquen que la marihuana sigui ja un negoci expansiu per al nostre crim organitzat. En una ocasió, l’escriptor Juan Madrid afirmava que la tasca del periodista “és denunciar allò que ens enganya, allò que ens enfosqueix”. Llambrich ho excel·leix i mostra per què és una de les veus informatives més compromeses d’aquests darrers temps. Potser té raó l’autora quan afirma: “Si tinguéssim més informació, veuríem la vida diferent. Si tinguéssim tota la informació, potser no podríem viure.” Fem-li cas; potser és millor no tenir-la tota, però sí que cal llegir aquest llibre, un retrat contundent de com “l’or verd” ha arrelat a casa nostra provocant seriosos brots de delinqüència, corrupció i crim organitzat. Aneu amb compte!