LA SENSIBILITAT DE LA VENTADA

El lec­tor de poe­sia en català pot tenir la sen­sació que s’han de lle­gir deter­mi­na­des auto­res perquè tenen una tra­jectòria en una ciu­tat, o un nom reco­ne­gut, o cinc mil o deu segui­dors a les xar­xes. La deno­mi­nació atribuïda als poe­tes de comarca ja deter­mina la dimensió del pro­blema, més enllà de la broma fàcil, com si la lite­ra­tura cata­lana no fos una broma. No és una qüestió supèrflua, és una part de la pro­blemàtica, del pres­tigi de les lle­tres cata­la­nes, sense nous lec­tors, sense unes estruc­tu­res molts con­cre­tes amb qua­tre cri­te­ris mínims i fona­men­tals.

Gemma Ari­many (1980), d’Olot, forma part d’aquest estol de poe­tes que van fent la seva obra i que es mouen al marge de totes aques­tes pro­blemàtiques, que lògica­ment l’afec­ten. Lli­cen­ci­ada en filo­lo­gia cata­lana, ha publi­cat qua­tre lli­bres de poe­sia: Ferro tren­cadís (Viena, 2003), que va rebre el premi Martí Dot 2002; Ulls a través (UAB, 2010), premi Miquel Martí i Pol 2010, i Colors pri­ma­ris (Par­nass, 2019). És una des­ta­cada rap­soda amb una gran dicció que ha tre­ba­llat amb diver­ses for­ma­ci­ons, com ara Mecànica Orgànica i Revers. Gla­tir (Trípode, 2023) és el seu quart lli­bre de poe­sia, con­si­de­ra­ble, ten­dre i esmo­lat.

És un recull de sei­xanta poe­mes, curts i prims, com si fos­sin brins d’herba, que tenen una apa­rença i que des­ve­len una altra dimensió. La seva poe­sia des­taca per la bre­ve­tat i con­cisió; peti­tes peces que poden sem­blar toves i fràgils, com l’existència mateixa. El lli­bre està encapçalat amb unes cites de Gemma Gorga i Vicent Andrés Estellés. Hi ha un pròleg de la poeta Rosa Font Mas­sot que apunta el seu tra­jecte d’apre­nen­tatge i d’esca­lada cap a la llum. Així es veu, un dia, enfi­lada a dalt de tot, amb “el cos ple de notícies i argu­men­ta­ris”.

Gemma Ari­many va bas­cu­lant amb la idea de les iden­ti­tats “fins que heu vist, a la fi, que sou la mateixa cosa”. Les seves com­po­si­ci­ons més sen­si­ti­ves, de tres a dotze ver­sos, tenen un encant i un mis­teri, entre el que es per­cep i no es diu. Algu­nes són reei­xi­des, doc­tes, molt inqui­e­tants: “En quina mesura la ven­tada et durà on vols o t’esquinçarà?” Són poe­mes que llui­ten vers la sua­vi­tat. El tel, el prec, la soca, les raons. Hi ha un desig de viure i, a la vegada, hi ha una dependència dels fils que envol­ten. Són poe­mes, en certa manera, hermètics. És així com ana­litza el desig, com una forma de rellis­car. Una imatge esplèndida, con­tun­dent, seca. “Caus amb les ore­lles, amb els ulls. Amb el cor”. Aquesta és l’essència de la seva poe­sia: màxima bre­ve­tat i sen­tit ofert. Con­si­dera que no cal par­lar, que és sufi­ci­ent for­mar part del movi­ment exis­ten­cial.

Hi ha altres poe­mes que cre­pi­ten, que van acu­mu­lant imat­ges que es van movent per dins, com si el poema també estigués dins de les parau­les. “Emba­fada de pol·len, no saps com treure’l”. Ens parla d’inco­mo­di­tats, de ver­go­nya, de la por que va covant. Els seus verbs són vius: tibar, tre­pit­jar, res­sal­tar, exca­var, gra­tar, espan­tar, espes­si­gar, empas­sar. Fa una poe­sia que s’ha de lle­gir amb una gran sen­si­bi­li­tat lec­tora. El poema que parla del nen que guixa la roca és demo­li­dor. En altres com­po­si­ci­ons, es detecta el dolor que calla, el ver­ti­gen. Hi ha una qui­e­tud excelsa a l’hora d’enfron­tar-se, amb ales o sense ales, si pun­xen o ama­nya­guen. El desig batega. I la incer­tesa també, ja que és un desig mis­teriós, inex­pres­sa­ble, d’una gran bellesa. “Un buf que se’t cab­de­lla, tos­sut a l’estómac”. Hi ha un intent de bui­dar històries, records, nafres i rius. “Res no és inútil”, con­fessa. És la soli­tud d’una dona bruna que con­ti­nua bate­gant “per si de cas”.