El lector de poesia en català pot tenir la sensació que s’han de llegir determinades autores perquè tenen una trajectòria en una ciutat, o un nom reconegut, o cinc mil o deu seguidors a les xarxes. La denominació atribuïda als poetes de comarca ja determina la dimensió del problema, més enllà de la broma fàcil, com si la literatura catalana no fos una broma. No és una qüestió supèrflua, és una part de la problemàtica, del prestigi de les lletres catalanes, sense nous lectors, sense unes estructures molts concretes amb quatre criteris mínims i fonamentals.

Gemma Arimany (1980), d’Olot, forma part d’aquest estol de poetes que van fent la seva obra i que es mouen al marge de totes aquestes problemàtiques, que lògicament l’afecten. Llicenciada en filologia catalana, ha publicat quatre llibres de poesia: Ferro trencadís (Viena, 2003), que va rebre el premi Martí Dot 2002; Ulls a través (UAB, 2010), premi Miquel Martí i Pol 2010, i Colors primaris (Parnass, 2019). És una destacada rapsoda amb una gran dicció que ha treballat amb diverses formacions, com ara Mecànica Orgànica i Revers. Glatir (Trípode, 2023) és el seu quart llibre de poesia, considerable, tendre i esmolat.

És un recull de seixanta poemes, curts i prims, com si fossin brins d’herba, que tenen una aparença i que desvelen una altra dimensió. La seva poesia destaca per la brevetat i concisió; petites peces que poden semblar toves i fràgils, com l’existència mateixa. El llibre està encapçalat amb unes cites de Gemma Gorga i Vicent Andrés Estellés. Hi ha un pròleg de la poeta Rosa Font Massot que apunta el seu trajecte d’aprenentatge i d’escalada cap a la llum. Així es veu, un dia, enfilada a dalt de tot, amb “el cos ple de notícies i argumentaris”.

Gemma Arimany va basculant amb la idea de les identitats “fins que heu vist, a la fi, que sou la mateixa cosa”. Les seves composicions més sensitives, de tres a dotze versos, tenen un encant i un misteri, entre el que es percep i no es diu. Algunes són reeixides, doctes, molt inquietants: “En quina mesura la ventada et durà on vols o t’esquinçarà?” Són poemes que lluiten vers la suavitat. El tel, el prec, la soca, les raons. Hi ha un desig de viure i, a la vegada, hi ha una dependència dels fils que envolten. Són poemes, en certa manera, hermètics. És així com analitza el desig, com una forma de relliscar. Una imatge esplèndida, contundent, seca. “Caus amb les orelles, amb els ulls. Amb el cor”. Aquesta és l’essència de la seva poesia: màxima brevetat i sentit ofert. Considera que no cal parlar, que és suficient formar part del moviment existencial.

Hi ha altres poemes que crepiten, que van acumulant imatges que es van movent per dins, com si el poema també estigués dins de les paraules. “Embafada de pol·len, no saps com treure’l”. Ens parla d’incomoditats, de vergonya, de la por que va covant. Els seus verbs són vius: tibar, trepitjar, ressaltar, excavar, gratar, espantar, espessigar, empassar. Fa una poesia que s’ha de llegir amb una gran sensibilitat lectora. El poema que parla del nen que guixa la roca és demolidor. En altres composicions, es detecta el dolor que calla, el vertigen. Hi ha una quietud excelsa a l’hora d’enfrontar-se, amb ales o sense ales, si punxen o amanyaguen. El desig batega. I la incertesa també, ja que és un desig misteriós, inexpressable, d’una gran bellesa. “Un buf que se’t cabdella, tossut a l’estómac”. Hi ha un intent de buidar històries, records, nafres i rius. “Res no és inútil”, confessa. És la solitud d’una dona bruna que continua bategant “per si de cas”.