Èric Vinaixa reconeix que és un animal noctàmbul, però també que té una relació complexa amb la nit, i això explica el títol del seu cinquè disc en solitari, Les mil cares de la nit. “Soc molt nocturn i tinc els meus bioritmes creuats, també per crear ”, explica el músic de Miravet (Ribera d’Ebre). Per Vinaixa, de 46 anys, “la nit té tantes cares com en tenim nosaltres”: “És màgia, pau, inspiració, però també hi ha pors i excessos. La nit pot ser sensual i divertida, però també terrorífica i devastadora.” En aquest homenatge a la nit, gairebé totes les cançons del disc inclouen la paraula nit, algunes ja des del títol, com ara Quan la nit trenca els cors. De vegades, la nit hi apareix més de passada, com ara en l’enèrgica És amb tu , primer single i videoclip, a què ha agafat el relleu la delicada La petita Su , la història d’una nena que “no se sent còmoda” pel que fa a identitat “amb el seu cos”. En un videoclip molt teatral i evocador, la nena troba una inesperada ànima bessona en un home gran que acaba veient com ella aconsegueix el que ell sempre ha desitjat.

Vinaixa ha voltat molt de nit, també per mostrar en directe la seva música tan personal i inclassificable, des del 2002 amb el desaparegut grup Rodamons –dos discos publicats– i des del 2010 a cara descoberta, com Èric Vinaixa, una ànima lliure que, en aquests temps convulsos, encara creu en el rock. “Què és el rock? Són moltes coses. És una actitud, una estètica sonora que no necessàriament comporta adrenalina, violència i velocitat. La petita Su és un bon exemple que el rock és viu, pel protagonisme que hi tenen les guitarres”, explica, i reconeix que se sent una “una mica sol” en aquest món dominat per les fusions i els ritmes llatins de laboratori, en què “la radiofórmula està tancant la porta a altres tipus de música”.

“M’agrada que en la música hi hagi ànima, a través de la melodia, l’harmonia i l’atmosfera, i que cada cançó tingui la seva pròpia entitat, amb una producció feta a mida del que hi vull expressar”, afirma aquest músic, que gaudeix tant com pateix a l’estudi de gravació, pel seu alt grau d’autoexigència creativa i perquè posa molt d’ell mateix en la seva música: “Abans que músics som persones i, si intentes expressar-te emocionalment, on siguis i com et sentis són factors que influiran en la teva música.”

Després d’haver viscut 25 anys a Barcelona, dels 18 als 43, el 2021 Vinaixa va decidir tornar a Miravet. “Buscava un canvi. Volia fugir de la ciutat i reconnectar amb els meus orígens”, rememora. De fet, Les mil cares de la nit és el seu primer disc fet “des del poble”. El disc està gravat entre el seu estudi i l’Echostudio de Valls, amb molt talent de proximitat. El multiinstrumentista Vinaixa –a banda de les guitarres, toca l’orgue Hammond, el piano elèctric Wurlitzer, els pads, el mirlitó (kazoo), el trombó i la percussió– forma equip amb Marc Sendra (baix, clarinet, veus), Gerard Masip (bateria), Julio Pérez (teclats, veus) i Albert Greenlight (guitarra elèctrica), més un trio de corda amb què intenta “recrear una orquestra simfònica”, una secció de vent i la seva filla Júlia, que toca la flauta travessera a Incert.