Nocturnitat i poesia

Èric Vinaixa reco­neix que és un ani­mal noctàmbul, però també que té una relació com­plexa amb la nit, i això explica el títol del seu cinquè disc en soli­tari, Les mil cares de la nit. “Soc molt noc­turn i tinc els meus bio­rit­mes cre­uats, també per crear ”, explica el músic de Mira­vet (Ribera d’Ebre). Per Vinaixa, de 46 anys, “la nit té tan­tes cares com en tenim nosal­tres”: “És màgia, pau, ins­pi­ració, però també hi ha pors i exces­sos. La nit pot ser sen­sual i diver­tida, però també ter­rorífica i devas­ta­dora.” En aquest home­natge a la nit, gai­rebé totes les cançons del disc inclo­uen la paraula nit, algu­nes ja des del títol, com ara Quan la nit trenca els cors. De vega­des, la nit hi apa­reix més de pas­sada, com ara en l’enèrgica És amb tu , pri­mer sin­gle i vide­o­clip, a què ha aga­fat el relleu la deli­cada La petita Su , la història d’una nena que “no se sent còmoda” pel que fa a iden­ti­tat “amb el seu cos”. En un vide­o­clip molt tea­tral i evo­ca­dor, la nena troba una ines­pe­rada ànima bes­sona en un home gran que acaba veient com ella acon­se­gueix el que ell sem­pre ha desit­jat.

Vinaixa ha vol­tat molt de nit, també per mos­trar en directe la seva música tan per­so­nal i inclas­si­fi­ca­ble, des del 2002 amb el des­a­pa­re­gut grup Roda­mons –dos dis­cos publi­cats– i des del 2010 a cara des­co­berta, com Èric Vinaixa, una ànima lliure que, en aquests temps con­vul­sos, encara creu en el rock. “Què és el rock? Són mol­tes coses. És una acti­tud, una estètica sonora que no necessària­ment com­porta adre­na­lina, violència i velo­ci­tat. La petita Su és un bon exem­ple que el rock és viu, pel pro­ta­go­nisme que hi tenen les gui­tar­res”, explica, i reco­neix que se sent una “una mica sol” en aquest món domi­nat per les fusi­ons i els rit­mes lla­tins de labo­ra­tori, en què “la radiofórmula està tan­cant la porta a altres tipus de música”.

“M’agrada que en la música hi hagi ànima, a través de la melo­dia, l’har­mo­nia i l’atmos­fera, i que cada cançó tin­gui la seva pròpia enti­tat, amb una pro­ducció feta a mida del que hi vull expres­sar”, afirma aquest músic, que gau­deix tant com pateix a l’estudi de gra­vació, pel seu alt grau d’auto­e­xigència cre­a­tiva i perquè posa molt d’ell mateix en la seva música: “Abans que músics som per­so­nes i, si inten­tes expres­sar-te emo­ci­o­nal­ment, on siguis i com et sen­tis són fac­tors que influi­ran en la teva música.”

Després d’haver vis­cut 25 anys a Bar­ce­lona, dels 18 als 43, el 2021 Vinaixa va deci­dir tor­nar a Mira­vet. “Bus­cava un canvi. Volia fugir de la ciu­tat i recon­nec­tar amb els meus orígens”, reme­mora. De fet, Les mil cares de la nit és el seu pri­mer disc fet “des del poble”. El disc està gra­vat entre el seu estudi i l’Echos­tu­dio de Valls, amb molt talent de pro­xi­mi­tat. El mul­tiins­tru­men­tista Vinaixa –a banda de les gui­tar­res, toca l’orgue Ham­mond, el piano elèctric Wur­lit­zer, els pads, el mir­litó (kazoo), el trombó i la per­cussió– forma equip amb Marc Sen­dra (baix, cla­ri­net, veus), Gerard Masip (bate­ria), Julio Pérez (teclats, veus) i Albert Gre­en­light (gui­tarra elèctrica), més un trio de corda amb què intenta “recrear una orques­tra simfònica”, una secció de vent i la seva filla Júlia, que toca la flauta tra­ves­sera a Incert.