LA PENETRACIÓ I UN SÒLID EQUIPAMENT

Lle­gint aquest volum de gai­rebé sis-cen­tes pàgines un té la temp­tació de con­cloure que, de les diver­ses dis­ci­pli­nes que va prac­ti­car Gabriel Fer­ra­ter –la crítica d’art, la poe­sia, la matemàtica, la lingüística–, pot­ser la reflexió teòrica sobre lite­ra­tura ha aca­bat sent una de les més relle­vants per a la seva poste­ri­tat. Avui dia resulta difícil (o, més aviat, impru­dent) que ens enfron­tem a l’obra de tres poe­tes cata­lans con­tem­po­ra­nis com Josep Car­ner, Car­les Riba i J.V. Foix sense tenir en compte les pene­trants obser­va­ci­ons que en va fer l’autor. Sem­blant­ment, seria propi d’un mesell aven­tu­rar-se a lle­gir Josep Pla sense haver repas­sat, abans, què en digué l’escrip­tor reu­senc.

Però, a part de ser un crític sagaç, Fer­ra­ter dis­po­sava d’una cul­tura molt vasta, que li per­me­tia de rela­ci­o­nar els fenòmens cata­lans i espa­nyols amb els que es desen­vo­lu­pa­ven arreu del món –si més no, arreu del món occi­den­tal– o refe­rir-se a grans figu­res de la Welt­li­te­ra­tur amb una suficiència admi­ra­ble. En donaré un parell d’exem­ples: en una enquesta sobre l’obra de Pla que Fer­ra­ter con­testa l’any 1972, a la pre­gunta sobre les seves pre­ferències –autòcto­nes i inter­na­ci­o­nals– en el camp de la prosa, res­pon el següent: “D’entre els pro­sa­dors ara vivents, només se me n’acu­den dos que se li puguin com­pa­rar: Jorge Luis Bor­ges i V.S. Nai­paul.” És un fet que l’autor de Teo­ria dels cos­sos estava molt al dia: l’escrip­tor argentí, el 1972, com ara mateix, era un clàssic indis­cu­ti­ble a qui, incom­pren­si­ble­ment, no havien ator­gat el premi Nobel (hi va pesar no pas la manca de qua­li­tat, sinó el seu ide­ari polític). No tot­hom el rei­vin­di­cava, però. I, d’altra banda, i sobre­tot, ¿quin altre català de la pri­me­ria dels setanta, pot­ser amb l’excepció de Car­los Bar­ral, devia conèixer Nai­paul, a qui sí que havien de con­ce­dir la màxima dis­tinció literària gai­rebé trenta anys després, el 2001? L’altre exem­ple: Fer­ra­ter, refe­rint-se a Hölder­lin, ens engalta: “Hype­rion, un dels més grans fra­cas­sos d’un gran escrip­tor.” Déu-n’hi-do!

Fer­ra­ter, que era un home molt intel·ligent, escriu amb una segu­re­tat i una con­vicció enve­ja­bles. No era un lec­tor acadèmic, i, pot­ser per això mateix, es per­me­tia la lli­ber­tat de dir el que pen­sava, sense con­ces­si­ons. Reco­neix, per exem­ple, la importància històrica de Joan Mara­gall, però con­si­dera que es troba lluny de ser un gran poeta: “¿Cómo es pos­si­ble que un hom­bre tan abso­lu­ta­mente indo­tado para la poesía como lo era Mara­gall escri­bi­era gran­des poesías?” Indo­tado para la poesía, clar i cas­tellà: ¿el lec­tor pot ima­gi­nar-se un nom de l’acadèmia amo­llant parau­les tan aspres? És molt evi­dent que la llen­gua de Mara­gall no era la de Car­ner (ara bé, pel que fa al príncep, gai­rebé infal·lible des d’un punt de vista for­mal, ¿com és que no li retreu la impre­cisió d’un dels ver­sos de L’heroi en el desert, poe­sia que trans­criu sen­cera: “vin­clant cin­tu­res sota les pine­des”?, com si una pineda fos una cosa tan con­creta com un pi!). Dit això, el bis­turí fer­ra­terià deixa intacte el moll de l’os de la sin­gu­la­ri­tat del bar­ce­loní: “El sen­tido de un poema mara­ga­lli­ano se nos da, se nos arroja, con tanta fuerza en su des­nu­dez, que lo per­ci­bi­mos, en cierto modo, pasando por encima de las for­mas ver­ba­les con­cre­tas que de él son por­ta­do­ras.”

L’anàlisi de la poe­sia de Car­ner és de bar­re­tada. Per exem­ple, Fer­ra­ter elo­gia la revisió que el poeta va fer de la seva obra lírica el 1957, però no deixa d’apun­tar-hi algu­nes reser­ves (sobre­tot, d’orde­nació). De les con­si­de­ra­ci­ons que dedica a l’autor de Nabí, jo en des­ta­ca­ria “el sen­tit de l’objec­ti­vi­tat” que li atri­bu­eix, que entronca amb l’habi­li­tat car­ne­ri­ana per saber tro­bar sem­pre cor­re­lats objec­tius eficaços (la ter­mi­no­lo­gia eli­o­ti­ana no resul­tava estra­nya a un lec­tor atent com Fer­ra­ter). I l’ús del col·loquia­lisme, que, per des­comp­tat, no té res a veure amb la paraula viva mara­ga­lli­ana. Són, pot­ser, les pàgines més bri­llants del volum que comento.

Riba fou un altre dels autors a qui el pare de Les dones i els dies con­sagrà esforços cons­pi­cus. De tant en tant, aque­lla seva segu­re­tat a l’hora de for­mu­lar judi­cis el fa caure en pre­sump­ci­ons risi­bles: Eusebi Ayensa ha demos­trat que Fer­ra­ter no va fer des­co­brir la poe­sia de Kava­fis a Riba, per mitjà de la tra­ducció fran­cesa de Mar­gue­rite Your­ce­nar, sinó que va ser la his­pa­nista Julia Iatridi qui li’n feu conèixer per pri­mer cop el nom (i l’obra). Esmena a banda, n’escriu això tan bri­llant: “A Riba no li va interes­sar mai de tan­car dins d’un poema la gràcia o la punyida d’un fet iso­lat, perquè volia tan­car-hi molt més: tota la tra­jectòria de la seva vida, tot l’embull de camins, de propòsits i des­vi­a­ci­ons i rec­ti­fi­ca­ci­ons, que l’havia dut fins a l’experiència d’aquell fet.” I de Foix, ¿que n’hem après gràcies a la intel·ligència del comen­ta­rista?: entre altres raons, que el de Sarrià pre­te­nia “bui­dar d’inti­mi­tat” els seus poe­mes i que “els fan­tas­mes de la vida dels sen­tits, molt con­crets i reta­llats amb un vigor d’obsessió, tenen molt més de joc que no és nor­mal en els poe­mes dels altres, i el seu movi­ment gai­rebé autònom sem­bla gover­nar hipnòtica­ment tot el poema i endur-se l’ànima del poeta”. Bravo!