Llegint aquest volum de gairebé sis-centes pàgines un té la temptació de concloure que, de les diverses disciplines que va practicar Gabriel Ferrater –la crítica d’art, la poesia, la matemàtica, la lingüística–, potser la reflexió teòrica sobre literatura ha acabat sent una de les més rellevants per a la seva posteritat. Avui dia resulta difícil (o, més aviat, imprudent) que ens enfrontem a l’obra de tres poetes catalans contemporanis com Josep Carner, Carles Riba i J.V. Foix sense tenir en compte les penetrants observacions que en va fer l’autor. Semblantment, seria propi d’un mesell aventurar-se a llegir Josep Pla sense haver repassat, abans, què en digué l’escriptor reusenc.

Però, a part de ser un crític sagaç, Ferrater disposava d’una cultura molt vasta, que li permetia de relacionar els fenòmens catalans i espanyols amb els que es desenvolupaven arreu del món –si més no, arreu del món occidental– o referir-se a grans figures de la Weltliteratur amb una suficiència admirable. En donaré un parell d’exemples: en una enquesta sobre l’obra de Pla que Ferrater contesta l’any 1972, a la pregunta sobre les seves preferències –autòctones i internacionals– en el camp de la prosa, respon el següent: “D’entre els prosadors ara vivents, només se me n’acuden dos que se li puguin comparar: Jorge Luis Borges i V.S. Naipaul.” És un fet que l’autor de Teoria dels cossos estava molt al dia: l’escriptor argentí, el 1972, com ara mateix, era un clàssic indiscutible a qui, incomprensiblement, no havien atorgat el premi Nobel (hi va pesar no pas la manca de qualitat, sinó el seu ideari polític). No tothom el reivindicava, però. I, d’altra banda, i sobretot, ¿quin altre català de la primeria dels setanta, potser amb l’excepció de Carlos Barral, devia conèixer Naipaul, a qui sí que havien de concedir la màxima distinció literària gairebé trenta anys després, el 2001? L’altre exemple: Ferrater, referint-se a Hölderlin, ens engalta: “Hyperion, un dels més grans fracassos d’un gran escriptor.” Déu-n’hi-do!

Ferrater, que era un home molt intel·ligent, escriu amb una seguretat i una convicció envejables. No era un lector acadèmic, i, potser per això mateix, es permetia la llibertat de dir el que pensava, sense concessions. Reconeix, per exemple, la importància històrica de Joan Maragall, però considera que es troba lluny de ser un gran poeta: “¿Cómo es possible que un hombre tan absolutamente indotado para la poesía como lo era Maragall escribiera grandes poesías?” Indotado para la poesía, clar i castellà: ¿el lector pot imaginar-se un nom de l’acadèmia amollant paraules tan aspres? És molt evident que la llengua de Maragall no era la de Carner (ara bé, pel que fa al príncep, gairebé infal·lible des d’un punt de vista formal, ¿com és que no li retreu la imprecisió d’un dels versos de L’heroi en el desert, poesia que transcriu sencera: “vinclant cintures sota les pinedes”?, com si una pineda fos una cosa tan concreta com un pi!). Dit això, el bisturí ferraterià deixa intacte el moll de l’os de la singularitat del barceloní: “El sentido de un poema maragalliano se nos da, se nos arroja, con tanta fuerza en su desnudez, que lo percibimos, en cierto modo, pasando por encima de las formas verbales concretas que de él son portadoras.”

L’anàlisi de la poesia de Carner és de barretada. Per exemple, Ferrater elogia la revisió que el poeta va fer de la seva obra lírica el 1957, però no deixa d’apuntar-hi algunes reserves (sobretot, d’ordenació). De les consideracions que dedica a l’autor de Nabí, jo en destacaria “el sentit de l’objectivitat” que li atribueix, que entronca amb l’habilitat carneriana per saber trobar sempre correlats objectius eficaços (la terminologia eliotiana no resultava estranya a un lector atent com Ferrater). I l’ús del col·loquialisme, que, per descomptat, no té res a veure amb la paraula viva maragalliana. Són, potser, les pàgines més brillants del volum que comento.

Riba fou un altre dels autors a qui el pare de Les dones i els dies consagrà esforços conspicus. De tant en tant, aquella seva seguretat a l’hora de formular judicis el fa caure en presumpcions risibles: Eusebi Ayensa ha demostrat que Ferrater no va fer descobrir la poesia de Kavafis a Riba, per mitjà de la traducció francesa de Marguerite Yourcenar, sinó que va ser la hispanista Julia Iatridi qui li’n feu conèixer per primer cop el nom (i l’obra). Esmena a banda, n’escriu això tan brillant: “A Riba no li va interessar mai de tancar dins d’un poema la gràcia o la punyida d’un fet isolat, perquè volia tancar-hi molt més: tota la trajectòria de la seva vida, tot l’embull de camins, de propòsits i desviacions i rectificacions, que l’havia dut fins a l’experiència d’aquell fet.” I de Foix, ¿que n’hem après gràcies a la intel·ligència del comentarista?: entre altres raons, que el de Sarrià pretenia “buidar d’intimitat” els seus poemes i que “els fantasmes de la vida dels sentits, molt concrets i retallats amb un vigor d’obsessió, tenen molt més de joc que no és normal en els poemes dels altres, i el seu moviment gairebé autònom sembla governar hipnòticament tot el poema i endur-se l’ànima del poeta”. Bravo!