Atureu la rotativa!

“Què vols ser de gran, nen?” Bom­ber. Avi­a­dor. Astro­nauta. De vega­des, pirata... Aquest era el reguit­zell de res­pos­tes tòpiques que solia con­tes­tar de petit, quan les iaies m’ho pre­gun­ta­ven. La volun­tat de ser peri­o­dista no la vaig expres­sar mai, segur, tot i que aquesta vocació es va començar a ges­tar de ben petit. Recordo com em va fas­ci­nar l’ambi­ent labo­ral en què es movia Clark Kent, l’alter ego de Super­man, amb aque­lla redacció on tot s’hi cou. Però va ser sobre­tot amb la irrupció a les nos­tres vides a través de la pan­ta­lla petita de Lou Grant que això sí que em va calar.

Lou Grant, l’edi­tor del diari Los Ange­les Tri­bune inter­pre­tat per Ed Asner, no era guapo, sinó bai­xet, calb i rabas­sut. Però aquell home estava dotat d’un altre atrac­tiu: un gran carisma i una ferma deter­mi­nació, que el con­ver­tien, jun­ta­ment amb la seva lluita per­se­ve­rant pels drets humans, en un dels nos­tres super­he­rois pre­fe­rits. Era allò que es diu un peri­o­dista de soca-rel, un home pre­o­cu­pat pels temes de sen­si­bi­li­tat social i el pal de paller de la redacció del diari, aquell a qui tot­hom con­sul­tava què fer, sobre­tot els més joves, que hi acu­dien perquè els ori­entés i tutelés sobre qüesti­ons i dile­mes que es plan­te­ja­ven en el desen­vo­lu­pa­ment del seu tre­ball. A cada epi­sodi, s’hi trac­ta­ven temes com­ple­xos: la pros­ti­tució, la violència de gènere, la cor­rupció política, l’asset­ja­ment sexual, els ves­sa­ments químics, la mal­ver­sació de fons, la sole­dat i fins i tot la por­no­gra­fia infan­til. Tot això, expli­cat durant el post­fran­quisme, ima­gi­neu-vos el sotrac que va ser per a molts.

La sèrie era una lliçó de peri­o­disme i de res­pon­sa­bi­li­tat per l’ofici, en una era en què aquest encara es man­te­nia ferm com a quart poder. Amb tot, sent sin­cers, tam­poc és que Lou Grant fos un exer­cici real de la pro­fessió: sem­pre gua­nya­ven els bons, com bé passa en tan­tes sèries de ficció. A la vida real, i ja no diguem avui dia, els peri­o­dis­tes men­gem molta merda al ritme de la dic­ta­dura del reta­lla i enganxa, i els interes­sos i la ide­o­lo­gia impe­rants.

D’això en parla millor The Wire, la sèrie de David Simon, exem­plar en tots els aspec­tes que va trac­tar. Pel que fa al peri­o­disme, en la quarta tem­po­rada, que és per emmar­car. Simon, no deba­des, era abans de guio­nista redac­tor del diari The Bal­ti­more Sun, afec­tat com tants altres mit­jans de donar pri­o­ri­tat als bene­fi­cis abans que a les notícies. Com reflec­teix el mes­tre Simon, més enllà del canvi gene­ra­ci­o­nal, la crisi gene­ral, la fugida de la publi­ci­tat o el traspàs al sec­tor digi­tal, també els peri­o­dis­tes són cul­pa­bles d’aquest cre­pus­cle etern que ens toca viure des del moment que van dei­xar de creure en el seu tre­ball i van per­me­tre que el negoci suplantés el ser­vei a la soci­e­tat. David Simon, amén!

Tor­nant a Lou Grant, l’Antic Tes­ta­ment de tot bon peri­o­dista. M’encan­tava ja només de començar, amb aque­lla intro­ducció mera­ve­llosa que comença i acaba amb un ocell i que em recorda molt, ara que hi penso, l’intro de Twin Peaks: d’aquell arbre on està repo­sant fuig quan uns lle­nya­tai­res el talen per fer-ne paper; un paper que es trans­forma en infor­mació i que després pas­sarà per les rota­ti­ves abans no es dis­tri­bu­ei­xin els dia­ris a les llars; repar­tits pels paper­boys mun­tats en cotxe, perquè els subs­crip­tors puguin lle­gir les notícies i els repor­tat­ges acom­pa­nyats amb un bon cafè i així ence­tar un bon dia... men­tre un ocell, ja enga­biat, s’ho mira tot . La música de saxo no fa més que evo­car el to cre­pus­cu­lar, que, vist avui dia, emo­ci­ona.

Que l’eme­tes­sin al segon canal de TVE –ales­ho­res, com va ser més tard el 33 de la nos­tra–, ja diu molt de la qua­li­tat del pro­ducte. No esta­ria mala­ment revi­sar-la per veure com s’ho feien els peri­o­dis­tes abans no existís inter­net i, molt menys, Goo­gle. Par­lem, és clar, de la pre­història.