“Què vols ser de gran, nen?” Bomber. Aviador. Astronauta. De vegades, pirata... Aquest era el reguitzell de respostes tòpiques que solia contestar de petit, quan les iaies m’ho preguntaven. La voluntat de ser periodista no la vaig expressar mai, segur, tot i que aquesta vocació es va començar a gestar de ben petit. Recordo com em va fascinar l’ambient laboral en què es movia Clark Kent, l’alter ego de Superman, amb aquella redacció on tot s’hi cou. Però va ser sobretot amb la irrupció a les nostres vides a través de la pantalla petita de Lou Grant que això sí que em va calar.

Lou Grant, l’editor del diari Los Angeles Tribune interpretat per Ed Asner, no era guapo, sinó baixet, calb i rabassut. Però aquell home estava dotat d’un altre atractiu: un gran carisma i una ferma determinació, que el convertien, juntament amb la seva lluita perseverant pels drets humans, en un dels nostres superherois preferits. Era allò que es diu un periodista de soca-rel, un home preocupat pels temes de sensibilitat social i el pal de paller de la redacció del diari, aquell a qui tothom consultava què fer, sobretot els més joves, que hi acudien perquè els orientés i tutelés sobre qüestions i dilemes que es plantejaven en el desenvolupament del seu treball. A cada episodi, s’hi tractaven temes complexos: la prostitució, la violència de gènere, la corrupció política, l’assetjament sexual, els vessaments químics, la malversació de fons, la soledat i fins i tot la pornografia infantil. Tot això, explicat durant el postfranquisme, imagineu-vos el sotrac que va ser per a molts.

La sèrie era una lliçó de periodisme i de responsabilitat per l’ofici, en una era en què aquest encara es mantenia ferm com a quart poder. Amb tot, sent sincers, tampoc és que Lou Grant fos un exercici real de la professió: sempre guanyaven els bons, com bé passa en tantes sèries de ficció. A la vida real, i ja no diguem avui dia, els periodistes mengem molta merda al ritme de la dictadura del retalla i enganxa, i els interessos i la ideologia imperants.

D’això en parla millor The Wire, la sèrie de David Simon, exemplar en tots els aspectes que va tractar. Pel que fa al periodisme, en la quarta temporada, que és per emmarcar. Simon, no debades, era abans de guionista redactor del diari The Baltimore Sun, afectat com tants altres mitjans de donar prioritat als beneficis abans que a les notícies. Com reflecteix el mestre Simon, més enllà del canvi generacional, la crisi general, la fugida de la publicitat o el traspàs al sector digital, també els periodistes són culpables d’aquest crepuscle etern que ens toca viure des del moment que van deixar de creure en el seu treball i van permetre que el negoci suplantés el servei a la societat. David Simon, amén!

Tornant a Lou Grant, l’Antic Testament de tot bon periodista. M’encantava ja només de començar, amb aquella introducció meravellosa que comença i acaba amb un ocell i que em recorda molt, ara que hi penso, l’intro de Twin Peaks: d’aquell arbre on està reposant fuig quan uns llenyataires el talen per fer-ne paper; un paper que es transforma en informació i que després passarà per les rotatives abans no es distribueixin els diaris a les llars; repartits pels paperboys muntats en cotxe, perquè els subscriptors puguin llegir les notícies i els reportatges acompanyats amb un bon cafè i així encetar un bon dia... mentre un ocell, ja engabiat, s’ho mira tot . La música de saxo no fa més que evocar el to crepuscular, que, vist avui dia, emociona.

Que l’emetessin al segon canal de TVE –aleshores, com va ser més tard el 33 de la nostra–, ja diu molt de la qualitat del producte. No estaria malament revisar-la per veure com s’ho feien els periodistes abans no existís internet i, molt menys, Google. Parlem, és clar, de la prehistòria.