Una bona animalada

“Una bona història només ho és si ens con­ti­nua ron­dant pel cap quan s’acaba”, és el lema de Lorenz Pauli, autor i ron­da­llista suís nas­cut el 1967. Ell i la il·lus­tra­dora Kath­rin Schärer –també suïssa, però del 1969– ens ofe­rei­xen a Dolent una història que, sí, ens acom­pa­nya després de tan­car l’àlbum.

I ho fa perquè la trama, que passa en una granja, té gràcia, és sen­zi­lla i efec­tiva, però espe­ci­al­ment per les il·lus­tra­ci­ons dels ani­mals, molt expres­sius i, en gene­ral, mos­trats en uns pri­mers plans que incre­pen el lec­tor.

Un cavall, una cabra, un gos, un colom, un gall i una colla de porcs en són els pro­ta­go­nis­tes. També un ratolí afa­mat i un gat avor­rit, com a excusa per al nus dramàtic. El gos, com qui no vol la cosa, explica que és un bon jan gai­rebé sem­pre, però que de vega­des borda el gall quan no s’ho espera i l’espanta molt. Entre ria­lles, tots els ani­mals van fent la seva con­fessió, men­tre el ratolí, bus­cant men­jar, surt del seu ama­ga­tall i el gat se l’hi acosta sense fer soroll i relle­pant-se.

Quan comen­ten que el cavall és incapaç de fer cap bre­to­lada, CLAC, l’equí posa la peülla damunt del ratolí. Ningú riu. Al con­trari, que­den glaçats. Sobre­tot el gat, que marxa en sen­tir que el cavall ha deci­dit que a par­tir d’ara els rato­lins seran per a ell. Un cop el gat no hi és, el cavall aixeca la pota i el ratolí, ben viu, li agra­eix que l’hagi sal­vat del gat. I menja blat de moro.

Una història sobre els límits del bé i del mal –cal ser bons, però de vega­des està bé fer una bre­to­lada per diversió–, sobre bones i males inten­ci­ons i sobre el pes de les apa­ren­ces. I amb un sen­tit de l’humor molt agra­da­ble basat en les expres­si­ons dels ani­mals. Una delícia d’ani­ma­lada.