El perill involuntari

Poc o molt, tothom ha vist animals (humans inclosos) barallant-se a cops. Els bocs s’alcen per agafar una mica d’embranzida i piquen amb violència la seva enorme cornamenta contra la del rival. Els cavalls llancen perilloses coces quan menys s’ho espera el contrincant. Els grans felins, els gossos i els cocodrils, entre d’altres, queixalen. Els ossos, a més de mossegar, poden atacar amb les urpes, que tallen com ganivets. Els lloros i les cacatues claven picossades...

I les girafes? Mosseguen? Llancen coces? Escupen des de les altures? La manera d’agredir d’aquests curiosos animals és fer pendular el llarg coll i colpejar amb el cap contra l’adversari, una mica, aplicant la llei física de l’ús d’una fona. Aconsegueixen picar amb les banyetes, curtes però molt dures, com la part superior del crani, contra, per exemple, el llom d’una altra girafa a una velocitat d’uns cent quilòmetres per hora. Poca conya, que fa mal i pot ser un cop mortal.

Carles Sala, sempre escrivint i sempre amb simpàtiques novetats en el mercat, ens presenta la història d’una girafa cadell que, després de passar-se moltes hores refrescant-se a la bassa de la zona de la sabana on viu amb la seva mare i tot d’altres animals, pateix una mena d’estranys atacs que fan que doni perillosos cops de cap aquí i allà.

Sala ens parla d’una manera amena dels refredats, tot i que sense gaire rigor científic, perquè s’agafen per culpa dels virus, no per estar mullat quan es fa fosc. No hi fa res, perquè la gràcia és saber com i quan es curarà la girafeta i deixarà de fer els esternuts que donen títol a l’obra: girafatxuuum! Fins que al final passen a ser... elefantatxuuuum!

Purificación Hernández representa amb la netedat i la tècnica habituals els cadells i les mares –perquè Sala mostra una mena de matriarcat– de girafa, elefant, mico, babuí, hiena, estruç, rinoceront, cargol, granota, zebra, peix, voltor, cuques de llum, ocells... a més d’un baobab i d’un parell d’acàcies, que tenen les fulles preferides de les girafes.