El perill involuntari

Poc o molt, tot­hom ha vist ani­mals (humans inclo­sos) bara­llant-se a cops. Els bocs s’alcen per aga­far una mica d’embran­zida i piquen amb violència la seva enorme cor­na­menta con­tra la del rival. Els cavalls llan­cen peri­llo­ses coces quan menys s’ho espera el con­trin­cant. Els grans felins, els gos­sos i els coco­drils, entre d’altres, quei­xa­len. Els ossos, a més de mos­se­gar, poden ata­car amb les urpes, que tallen com gani­vets. Els llo­ros i les caca­tues cla­ven picos­sa­des...

I les gira­fes? Mos­se­guen? Llan­cen coces? Escu­pen des de les altu­res? La manera d’agre­dir d’aquests curi­o­sos ani­mals és fer pen­du­lar el llarg coll i col­pe­jar amb el cap con­tra l’adver­sari, una mica, apli­cant la llei física de l’ús d’una fona. Acon­se­guei­xen picar amb les banye­tes, cur­tes però molt dures, com la part supe­rior del crani, con­tra, per exem­ple, el llom d’una altra girafa a una velo­ci­tat d’uns cent quilòmetres per hora. Poca conya, que fa mal i pot ser un cop mor­tal.

Car­les Sala, sem­pre escri­vint i sem­pre amb simpàtiques nove­tats en el mer­cat, ens pre­senta la història d’una girafa cadell que, després de pas­sar-se mol­tes hores refres­cant-se a la bassa de la zona de la sabana on viu amb la seva mare i tot d’altres ani­mals, pateix una mena d’estranys atacs que fan que doni peri­llo­sos cops de cap aquí i allà.

Sala ens parla d’una manera amena dels refre­dats, tot i que sense gaire rigor científic, perquè s’aga­fen per culpa dels virus, no per estar mullat quan es fa fosc. No hi fa res, perquè la gràcia és saber com i quan es curarà la gira­feta i dei­xarà de fer els ester­nuts que donen títol a l’obra: gira­fat­xu­uum! Fins que al final pas­sen a ser... ele­fan­tat­xu­uuum!

Puri­fi­cación Hernández repre­senta amb la nete­dat i la tècnica habi­tu­als els cadells i les mares –perquè Sala mos­tra una mena de matri­ar­cat– de girafa, ele­fant, mico, babuí, hiena, estruç, rino­ce­ront, car­gol, gra­nota, zebra, peix, vol­tor, cuques de llum, ocells... a més d’un bao­bab i d’un parell d’acàcies, que tenen les fulles pre­fe­ri­des de les gira­fes.